res sota els peus: VIA ETOILE, AIGUILLETTE DU LAUZET, MASSÍS DE CERCES

VIA ETOILE, AIGUILLETTE DU LAUZET

ESCALADA AL MASSÍS DE CERCES:

PELS AMANTS DEL CALCARI I LA VERTICALITAT

La flor de neu o Edelweis, típica d'aquestes parets calcàries

En plena canícula estival, en la que hauria de ser l’època de més calor de l’any i que en aquest estiu atípic s’ha caracteritzat per temperatures fresques, molts dies ennuvolats, pluges i fortes tempestes, estem decidits a trobar en algun lloc uns quants dies de bon temps per fer el que més ens agrada: escalar.
Després d’una acurada planificació i de repassar fins a última hora previsions, mapes i pronòstics del temps a les webs de referència, ens decidim: agafem els trastets i ens dirigim cap a França, amb destí a la regió dels Alts Alps. Quan ens parlen dels Alps ens venen al cap imatges d’imponents agulles granítiques, glaceres i grans extensions de neu, però als Alps també hi podem trobar nombroses parets de roca.
Sortim de Vic direcció Figueres, travessem la frontera i continuem per autopista cap a Montpellier, Aix en Provence, Embrun, i finalment arribem al nostre destí. Un tros de cel blau i un mar de roca ens reben, som a Briançon, a l’est del Parc Nacional dels Ecrins i a tocar de la frontera italiana. Establim el camp base a prop de Prelles, a la vall de Durance, entre l’Argentiere la-Besse i Briançon, en un descampat al costat de la carretera que va al poble de Vigneaux. Des d’aquí tot ens queda a prop: La Tête d’Aval, Les Tenailles de Montbrison, Ailefroide, Freissinieres, ... i les muralles i agulles calcàries del massís de Cerces.


Vall de Lautaret

Aquesta zona gaudeix d’un clima de muntanya d’influència mediterrània i continental, el més benigne dels Alps, amb una gran biodiversitat de flora i fauna i un important patrimoni cultural. Briançon és la població més important de la zona, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO, és una ciutat fortificada que val la pena visitar aprofitant un dia de descans o de temps insegur. També hi ha nombroses vies ferrades, senders i la principal entrada al Parc Nacional dels Ecrins per ascendir als grans cims que assoleixen els 4.000m, com la Barre des Ecrins, el punt culminant del massís.
Consultem guies, ressenyes i el temps, i finalment escollim un objectiu lluny dels centres turístics, dels telefèrics de les estacions d’esquí, i de les principals poblacions: al massís de Cerces hi trobem l’Aiguillette du Lauzet, de 2.611m. una imponent agulla de roca calcària envoltada de muntanyes de caràcter alpí i unes impressionants vistes de la Barre des Ecrins. La via que hem escollit, l’Etoile, de dificultat moderada i d’uns 500m. de recorregut, solca la paret oest d’aquesta imponent paret. A destacar la fissura-diedre del llarg 9 i el flanqueig aeri i amb molt “pati” de l’11è. llarg. Bones vistes i verticalitat assegurada!

Vista de la paret des del GR

Via oberta per: S. Péguy, J.M. Cambón i B. Francou el 1980.

Accés: des de Briançon, agafem la N91 cap al Col du Lautaret, passem el poble de Monêtier les Bains, seguim amunt i just passat el trencall del poble de Lauzet, arribem al Pont d’Alpe i a la dreta trobem un zona d’aparcament.

Aproximació: Trobem un cartell que ens indica el camí a la via ferrada i el seguim, coincideix també amb el sender GR50 que primer per camí forestal ens porta fins a un grup de cases (on deixem el camí de la ferrada) i continuem seguint el GR per un bosc de Làrix (la única espècie de conífera que perd les fulles a l’hivern), fins a la vertical de la paret. Just a sota la paret, deixem el GR i ascendim per traces de corriol i tartera fins a peu de paret. Aprox. 1h.30’.

Dificultat: 6a (V+ oblig.)

Recorregut: 500m.

Orientació: oest.

Material: La via es troba bastant equipada, amb parabolts amb xapes Fixe, espits i algun pitó. Cal dur estreps, friends i tascons mitjans (nosaltres dúiem Camalots 0’3 al 2, Aliens i tascons mitjans).

Més informació: Podem trobar la ressenya a la web d’en Luichy , i més informació de la zona a la web francesa www.camptocamp.org, o a la web de l’oberturista J.M. Cambon www.escalade-oisains.com, així com les guies “Oisans nouveau, Oisans sauvage” del mateix autor.
Prop de Monêtier les Bains trobem el càmping municipal Les deux glaciers, un lloc tranquil i amb molt bon tracte, ben situat per ascensions al massís de Cerces.

Descripció: La via comença i entre dues línies d’espits amb xapes negres, per una fissura on trobarem un pitó i un parabolt a sobre. La nostra via està equipada amb xapes Fixe.

L1 i L2 (30+25m): Els dos primers llargs són de fissura-diedre de V i ens porten a superar un primer sòcol (cal anar en compte a la caiguda de pedres). Després creuem una vira herbosa evitant trepitjar les flors de neu, anem en diagonal a la dreta fins a la paret i després la resseguim cap a l’esquerra (no hi ha reunió).

Primers llargs

L3 (50m): Continuem per un llarg de placa amb roca trencada de V+.

L4 (50m): A continuació la roca canvia radicalment i pugem per un esperó vertical amb ressalts, amb roca molt bona i ben equipat de dificultat V+.

L5 (30m): Seguim uns 30m. caminant fins al peu d’un esperó que superem sense complicacions (V).

L6 (55m): Des d’aquí tenim un llarg de tràmit que cap a la dreta supera una cresteta amb passos de III i un de IV+ que ens porta fins a la paret (no hi ha res i la R. és amb un parabolt).

L7 (30m): Continuem resseguint la paret, flanquejant a l’esquerra per unes repises de II i III amb força pati i a on trobem un parell de parabolts.

L8 (35m): A partir d’aquí comencen les dificultats més importants de la via, i la verticalitat. Comencem per un llarg de 6a segons la ressenya, que jo crec que és més difícil, per una placa i una fissureta fins a arribar a la reunió, situada just al començament de la gran fissura-diedre que ratlla la paret i que és visible des del camí de pujada.

Arribant a la R9

L9 (35m): Aquest llarg, tot i que no és gens fàcil (6a+), es deixa equipar i la roca és d’una adherència immillorable, amb passos de diedre i bavaresa i amb molt pati entre les cames superem aquest llarg adrenalínic.

Llarg 10

L10 (20m): Continuem amb un altre llarg en diagonal a l’esquerra, que segons la ressenya és 6a però on trobem un pas delicat i difícil just abans d’arribar a la reunió. La reunió, còmode, té unes vistes impressionants: enfront contemplem l’impressionant Barre des Ecrins i tota la vall que s’estén fins al coll de Lautaret.

Barre des Ecrins

L11 (15m): Ara toca el flanqueig de dificultat V+, espectacular i aeri però sobre molt bona roca, que no et deixa indiferent i per acabar-ho d’arreglar, la reunió es troba penjada al buit (molt incòmode).

Res sota els peus

Uff, quin pati!

L12 (35m): A continuació tenim el llarg d’artificial, on caldrà penjar-se al buit amb els estreps i després sortir en lliure per una placa de 6a+ gens fàcil fins a la R.

La Núria penjada a la R11, abans de l'artificial

L13 (15m): El següent llarg es fa curt, només 15m. per una placa de gotes d’aigua amb una roca excel·lent que ens porta en diagonal a l’esquerra a la següent reunió, i ens deixa els dits ben gastats. V+/6a

L14 (30m): Una altra fissura-diedre de V+/6a ens condueix a la següent reunió.

L15 (30m): A partir d’aquí la via ja perd dificultat i verticalitat, ens atansem al final. Seguim uns metres caminant a la dreta i després superem un esperó de V+.

Últims llargs

L16 (20m): L’últim llarg supera uns ressalts de V fins a una reunió amb dos parabolts. Continuem uns metres més amunt i arribem al cim, on hi ha una creu de fusta en no molt bon estat.

Uf, quina via! Baixem cansats però molt satisfets, ha valgut la pena passar fred a les primeres tirades, i suar de valent per l’esforç i la por dels passos aeris disfrutant de la roca abrasiva del centre de la paret.

A més d’aquesta via us recomano Ponant Neuf a la Tour de Termier, en aquest mateix massís i amb un calcari encara millor, l’Esperó Renaud a les Tenailles de Montbrison, amb una roca que recorda a la cara nord del Pedraforca, o les zones més comercials de Freissinieres, o les plaques de gneis d’Ailefroide, per canviar de tipus de roca, descansar els dits i escalfar els bessons.