res sota els peus: INDRETS AMAGATS DE L'ALTA GARROTXA A L'ALT EMPORDÀ V

INDRETS AMAGATS

DE L'ALTA GARROTXA A L'ALT EMPORDÀ V

Una terra aspra, feréstega i salvatge: per perdre's i descobrir.

28 de desembre: dels Trulls a Sant Pere de Lligordà

Cúmuls i algunes virgues de neu sobre el Pla de l'Estany

Durant la nit no ha parat de bufar el vent, i sovint semblava que plovisquejava, o nevava. Em llevo i trec el cap per veure el dia que fa. Sí, neva! cauen unes petites boletes de neu granulada. Al nord el torb cobreix els cims dels Pirineus, més enllà del Bassegoda. Després d'un bon esmorzar reemprenc la marxa: avui és l'últim dia de caminada!

Croquis de l'itinerari sobre mapa ICC escala 1:25.000

Com sempre surto amb la primera preocupació del dia: trobar aigua! Des d'ahir a la font de Faja que no he pogut omplir la cantimplora i l'última me l'he acabada per esmorzar. El mapa em marca una font prop dels Trulls, i avui estic de sort: poc després de sortir em trobo un torrent amb aigua neta i transparent on puc desfer-me de la principal preocupació del dia. El camí transcórrer per un alzinar humit i bac, passo per la font de Can Bosch, que raja molt poc i que té un abeurador cobert de falzia o capil.lera, que és una planta de la família de les Polipodiàcies que es fa en llocs on regalima aigua amb carbonat càlcic: roques, parets, fonts i coves.

Falzia o capil.lera (Adiantum capillus-veneris)

El camí surt en un encreuament de pistes just sota Can Bosch: una masia restaurada i reconvertida en casa de turisme rural. Vorejo la casa pel darrera, seguint les marques del camí, la xemeneia fumeja però sembla que a fora no hi ha ningú, encara és molt d'hora i avui és diumenge. Segueixo amunt cap a un collet, on trobo un ramat de vaques. Travesso el filat elèctric i sense presses per no esverar el ramat, continuo per pista fins al Coll de l'Espinau. Continuo resseguint la vessant est del Puig de Malveí fins a trobar-me amb un sender sense marcar que em porta a la font de La Llosa, que no raja, però on paro una estona a descansar els peus adolorits i a menjar una mica del poc que em queda. Estic cansada, ja em queda poc per arribar a Beuda, però l'ermita de Sant Miquel de Coma-de-roure queda aquí mateix, i després de descansar una mica, decideixo arribar-m'hi. Arribo a la masia de Coma-de-roure, i un centenar de metres més enllà, amagada per l'alzinar, tinc l'ermita.


Església de sant Miquel de Coma-de-roure

A primera vista sembla una mica descuidada i poca cosa, però a l'obrir la porta m'enduc una agradable sorpresa: l'interior és ben cuidat i net, ple d'imatges de verges i budes, amb estufa de llenya i de butà, i amb coixins per seure, espelmes i flors.

Interior de l'ermita de Coma-de-roure

Algú es cuida d'aquest lloc i si ha mirat molt per fer-lo tant acollidor. I per més sorpresa, vora l'ermita i amagat entre l'alzinar, trobo aquest vàter tan autèntic que em recorda als que hi ha a molts racons de Nepal.

WC estil nepalí a l'ermita de Coma-de-roure

M'estic una estona prenent el sol a la porta de l'ermita, i finalment em trec la mandra de sobre i decideixo reempendre el camí. Al passar per la casa em trobo una senyora de cabells blancs que tragina amunt i avall llenya, a la qual li agraeixo el bon estat de l'ermita.

Retorno fins trobar les marques grogues i baixo avall, fins a un collet on deixo el sender principal i tombo cap a l'est per baixar cap al riu. Travesso el riu sota una petita presa i pujo fins trobar una masia i la carretera asfaltada. Des d'aquí segueixo per la carretera direcció a Beuda, i just abans d'arribar-hi, em trobo el Castell de Beuda.

Castell de Beuda

Beuda va formar part del comtat de Besalú i era centrat pel Castell de Beuda, que va pertànyer als vescomtes de Bas fins a la fi del s.XIII.

Detall d'una finestra del castell de Beuda

Deixo el poble enrere i continuo fins a trobar les marques del GR2, que em porten fins a una fàbrica de guix ara ja abandonada. M'enfilo entre un alzinar intransitable cap al Pi de les Conques i l'església del Sant Sepulcre de Palera.

Sant Sepulcre de Palera

L'església del sant Sepulcre de Palera constitueix un dels edificis romànics més importants de la comarca. L'església és simple i austera, trets difícils de trobar en els edificis catalans del s.XI. Fou construïda pels senyors del lloc, Arnau Gonfred i Brunegilda, i consagrada l'any 1085 pel bisbe de Girona Berenguer Guifre. A partir del 1107 va passar a dependre del monestir de Santa Maria de la Grassa, al Llenguadoc. Va esdevenir un centre de peregrinació i devoció, on s'hi podien aconseguir indulgències semblants a les que s'obtenien per anar a Terra Santa. A mitjan del s.XVI va deixar de dependre del monestir de la Grassa i passà als priors de Besalú, Banyoles i Ripoll. A partir de les desamortitzacions eclesiàstiques del 1835 es va produir la seva total degradació. l'any 1964 fou declarat monument nacional. Actualment depèn de la parròquia de Sant Pere de Lligordà i és punt de trobada dels cavallers de l'ordre del Sant Sepulcre.


Santa Maria de Palera

Continuo cap a Santa Maria de Palera, una petita església del s.XI documentada com a parròquia l'any 1085 amb motiu de la consagració del Sant Sepulcre de Palera, i que era una de les esglésies que pagava la dècima pel manteniment de les ccroades al s.XIII. A partir del s.XVII va passar a dependre de Sant Pere de Lligordà.

Des d'aquí baixo per un sender ben marcat fins a trobar l'ermita de Sant Pere de Lligordà, punt d'inici de la ruta que vaig començar fa cinc dies un matí d'un dia de cel clar i fred. Arribo a la tarda, quan el sol ja va de baixa, en un dia també fred i una mica ventós, però assolellat.

Els burros de Palera

Aquí acaba la ruta que m`ha portat a visitar fins a setze esglésies romàniques, ermites, monestirs, santuaris i oratoris, per una terra plena de topònims amb nombroses invocacions a sants, santes i de més referents eclesiàstics: Sant Pere de Lligordà, Sant Vicenç de Montcal, Santa Llúcia, Santa Magdalena de Jonqueres, el Pedró de Sant Miquel, Sant Ponç, Sant Feliu de Carbonils, la Mare de Déu del Fau, Sant Bartomeu de Pincaró, Sant Miquel de Coma-de-roure, Sant Feliu de Beuda, el Sant Sepulcre, Santa Maria de Palera, Collsacreu, Coll de la Creu, Pla de la Creu, Roure del Capellans, Cingle d'en Penitent, Cal Sant o Can Lletanies... Una terra tant sagrada, però a la vegada tant feréstega, no li falten els topònims dedicats a les bruixes, dimonis i altres alimanyes, com el Pas del Llop, la Creu de les bruixes o el Clot de l'Infern.

Creu de les Bruixes

Coll de la Creu

Pedró o Oratori de St. Miquel

I tampoc li falten referències a castells i castellots: el Castell del Bac de Grillera, el Castell d'Arget, el Castell de Bassegoda, el Castell de Beuda o el Castellot de Falgars en són alguns exemples.

L'empremta de més de mil anys d'història rau en els mils de racons amagats de l'Alta Garrotxa: un indret ideal per la pràctica del senderisme, on es pot caminar hores i hores sense topar amb ningú, llevat d'algun cabirol que fugirà corrents per entre els frondosos alzinars.