INDRETS AMAGATS
DE L'ALTA GARROTXA A L'ALT EMPORDÀ III
Una terra aspra, feréstega i salvatge: per perdre's i per descobrir
Em llevo que encara és fosc, m'afanyo a esmorzar per poder començar a caminar quan es fa clar: en aquesta època de l'any els dies són molt curts i tinc que aprofitar totes les hores de llum.
Desfaig el tram de pista que tant em va costar fer ahir: ara no es troba tant llarg. Enllaço amb el GR11 i continuo direcció nord. El camí es fa pesat, és tot per pista.
 |
| Altocúmuls lenticulars sobre els Pirineus |
Cap al nord, sobre el cel blau i clar, apareixen núvols lenticulars, símptomes de vent i de canvi. El cel és net i la visibilitat excel.lent.
 |
| El relleu arrugat, plè de barrancs, cingleres i boscos. |
Camino admirant un paisatge molt forestat, entre alzinars i pinedes mediterrànies, entre pins recargolats pel vent. La tramuntana: l'element que ha modelat aquest paisatge. Em vénen al cap els focs que van afectar fa uns anys l'Alt Empordà...
 |
| Pi blanc (Pinus halepensis) |
|
|
El Pi blanc és típic de les àrees mediterrànies, a on el trobem des del nivell de mar fins als 1.000 metres d'altitud. És un arbre amant del sol, que suporta bé temperatures altes i la sequera, però no resisteix les glaçades intenses i persistents. És capaç d'arrelar en llocs on poques plantes ho poden fer, i a Catalunya és l'arbre que cobreix més territori.
Arribo a Sant Feliu de Carbonils.
 |
| Sant Feliu de Carbonils |
L'església és una construcció romànica tardana, adossada a les ruïnes d'un temple anterior preromànic, de la qual se'n té notícia des del segle XIII. Té un campanar de cadireta de tres pilastres mig derruït. Va pertànyer a l'ardiaconat de Besalú i més tard a la Diòcesi de Girona. Es va acabar abandonant a finals de la Guerra Civil degut al despoblament que van patir aquestes terres, i més tard fou espoliada. Actualment resta oberta i pot servir d'aixopluc en cas de mal temps. A la porta hi ha un cartell que ens demana que la tanquem per no molestar als ratpenats que hi viuen.
 |
| Detall d'una de les finestres de l'edifici |
Topònims
com Sant Feliu de Carbonils, ens recorden que la producció de carbó va
ser molt important en aquesta zona coberta d'alzinars.
 |
| Detall de la pedra de Sant Feliu de Carbonils |
|
|
Continuo el camí admirant les terres empordaneses, on apareix al fons el pantà de Boadella, que recull les aigües de la Conca de La Muga.
 |
| L'Alt Empordà i l'embassament de Boadella. |
Arribo a la collada de la Trilla. Assedegada busco la Font de la Trilla, que m'indica el mapa. Sort que ahir vaig agafar suficient aigua a Albanyà i l'he economitzada, encara m' en queda una mica. Trobo la font sota la pista, però l'aigua no és potable, surt d'un dipòsit i està bruta, en faig dos glops i decideixo no jugar-me-la. Em queda tot el dia per endavant i només un cul d'ampolla. Fins que no arribi al Pla del Caçador no trobaré aigua. Torno a la masia de la Trilla, on sembla que no viu ningú, i deixo el GR i la pista per pujar amunt per una pista en molt mal estat que més amunt acaba desdibuixant-se i desapareixent. Tinc el cim sobre meu, continuo per entremig de l'alzinar i finalment trobo rastres de corriol i fites que m'acaben portant a la Collada de la Fau, i des d'allà, seguint per un sender ben marcat, arribo al cim i a l'ermita de la Mare de Déu de la Fau, que es troba a 960 metres. Les vistes són impressionants: els Pirineus, el mar, tota la plana de l'Empordà, l'Alta Garrotxa,...el cel és completament blau i la visibilitat excel.lent. Actualment l'ermita està en reconstrucció gràcies a la feina desinterassada d'un grup de joves de Maçanet de Cabrenys. L'edifici del costat està previst que sigui un refugi per excursionistes. Al cim coincideixo amb gent que puja maons per la rehabilitació. Es veu que per l'altre costat, des de Maçanet de Cabrenys, s'arriba a deu minuts del cim amb cotxe!
 |
| Mare de Déu del Fau |
L'ermita està documentada del segle XIV i pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de Carbonils. Popularment també se la coneix amb el nom de la Mare de Déu de les Alades o de les Formigues, ja que diu la llegenda que el dia 8 de setembre, quan si feia una romeria, milions de formigues anaven a morir a l'interior del temple, fet que la gent d'antuvi atribuïa a un miracle.
 |
| Núvols de vent sobre la Mare de Déu del Fau |
Continuo camí resseguint la Serra del Bac de Grillera, fins arribar al punt més alt, al Castell del Bac de Grillera, on hi ha un vèrtex geodèsic. Enfront, cap al nord, em queda el Massís de les Salines i el Massís del Canigó. Els núvols de vent em fan la guitza, i quan el sol es tapa l'aire és fred.
 |
| Cim del Castell del Bac de Grillera |
Ja és tard, començo a baixar per la carena, per camí marcat, cap al Coll de la Fillola, on hi ha les ruïnes d'un mas. Des d'aquí, segueixo cap al Coll Sabassa i baixo cap a les ruïnes de la casa de la Paradella.
La
munió de topònims associats a l'hostaleria ens permeten deduir que
aquesta terra ara totalment deshabitada antigament va ser molt transitada: Ca l'Hospital, l'Hostal de l'Arç, la
Parada, la Paradella o Can Posades en són alguns exemples.
Baixo pel grau de la Paradella, equipat en alguns trams amb cadenes i marcat amb pintura groga, i m'endinso altre cop en l'ombra de l'intransitable alzinar mediterrani, ple d'arítjols. Sovint l'emborratxacabres ja ha cobert el camí i en alguns trams tinc d'anar en compte de no perdre'l. Sento el brogit del riu al fons del barranc, i amb la fressa de l'aigua la boca encara s'em torna més seca. El flanqueig dins del bosc es fa llarg, pel cansament, la monotonia del paisatge i la sed. Finalment, arribo a la masia de la Figa, i sorpresa: hi ha una font. M'abeuro a l'aigua fresca, que bona! Omplo l'ampolla i continuo baixant cap al riu. Per sort no baixa tanta aigua com semblava per la fressa que sentia i el puc travessar sense problemes. Continuo pel Pla del Caçador i cap a La Muga.
Nombrosos topònims com el Serrat del
Cabirol, el coll de Daina, el Pla del Caçador o el Puig Caçador, fan referència a la caça, una de les poques activitats que encara es mantenen en aquest territori.
 |
| Cirrocúmuls al captard |
Per travessar la Muga em tinc que descalçar, l'aigua baixa molt freda, però els meus peus, després de tantes hores de caminar, agraeixen aquest bany!
Al cap de poc, i quan ja es fa fosc, arribo al meu destí: l'església de Sant Bartomeu de Pincaró.
 |
| Croquis sobre mapa de l'ICC a escala 1:25.000 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita. Valorarem el teu comentari per incloure'l al blog.