Via "La Dama de los Vientos", Pala del Coll, MONTROIG

Via "La Dama de los Vientos" 

a la Pala del Coll, MONTROIG

 

      Fugint de la boira d'aquest primers dies de l'any, hem anat a parar al Montroig. Les ganes de roca calenta ens han portat a la comarca de La Noguera, a les anomenades serres exteriors, entre la serra del Montsec i la Depressió Central. La serra del Montroig és una serralada alineada d'oest a est i paral.lela a la serralada del Montsec. Formada per roca calcària vermellosa, la seva altura modesta, menys de 1.000m, i la seva llargària, aproximadament 6 km., la fan passar desapercebuda.

Dificultat: 6b+/Ae (V+/Ae obligat).
Recorregut: 80m.
Equipada amb parabolts. 
Oberta per: J.Gutiérrez, J.L.Ruíz i Paco el febrer de 1.991

Material: 14 exprés i un estrep (camalot 0,75 opcional per la sortida de l'Ae).
Orientació: sud.
Podeu trobar la ressenya al bloc d'escalatroncs.

Per arribar-hi: des de Vic agafem la C-25, i després l'A2 fins a la sortida de Balaguer. Continuem cap a Balaguer i prenem la primera sortida direcció Camarassa-Tremp. Entrem a Balaguer i travessem el pont sobre el riu Segre per anar a buscar la carretera d'Àger. La seguim fins al trencall del Monestir de les Avellanes. Girem i anem en direcció al poble de Vilanova de la Sal. Passem per dins del poble i a un centenar de metres agafem una pista sense asfaltar que ens indica cap a l'ermita de la Mare de Déu de Montalegre. Continuem uns kilòmetres (4-5km.aprox.) seguint les indicacions de Montalegre, i ens aproximem a la vessant sud de les parets. Deixem la pista que va cap a l'ermita en un revolt a l'esquerra molt tancat, i continuem per una pista en més mal estat un centenar de metres fins que trobem una zona on deixar el cotxe. La pista continua cap a sota la cinglera i fins a coll de Porta, on queda tallada per una barrera, però està en bastant mal estat (apta per 4x4). Des d'aquí surt un corriol marcat amb fites que ens porta a la pista que flanqueja sota les parets. Passem per uns despreniments de roques i continuem fins al coll de Porta. Agafem un corriol que baixa i ens porta fins a peu de via (20' des del cotxe). A peu de via  trobarem un cartell enorme que ens indica el començament de la via.

El Montroig vist des de la Pala del Coll

     Tot i que quan hem sortit del cotxe la temperatura rondava els 0ºC, aquí a peu de via el sol comença a escalfar de valent, i ja comencem a veure que hem agafat massa roba i poca aigua. Sembla que sigui la primera vegada que escalem aquí: sempre ens passa el mateix! La Plana de Lleida està coberta per les boires, sant Llorenç també, però aquí estem per sobre la boira, i amb la forta inversió tèrmica d'aquests dies s'està molt bé. La temperatura deu rondar els 10-15ºC, fins i tot més a la paret! Es podria escalar amb màniga curta!

Gran placa amb el nom de la via a l'entrada del diedre!

    Avui hem escalat la Dama de los vientos, una via curta, sobre una roca excel.lent, ben equipada, on cal fer-s'hi de valent sobretot per superar l'espectacular diedre del primer llarg.

El diedre perfecte del primer llarg.

Superant un dels passos més díficils!

Escalada atlètica sobre roca immillorable!

Tibant de valent al diedre.

Amb passos tècnics

L'arribada a la R1.

El segon llarg és un flanqueig aeri però molt ben assegurat. La tercera tirada comença amb un tram d'artificial equipat, on la roca és mediocre, i continua en lliure per una xemeneia amb una roca excepcional (útil camalot 0,75 per protegir la sortida de l'artificial). I l´últim llarg, que es fa curt, és un esperó amb bon canto i bona roca que ens porta al cim.

Arribant a dalt amb el pantà de Sant Llorenç de Montgai al fons.

Des del cim  gaudim de les majestuoses vistes de la paret del Doll, sobre l'embassament de Camarassa, el Montsec, i al fons els Pirineus, on aquest any quasi no si veu neu!

Vistes de la paret del Doll, el Montsec i el Pirineu des del cim

Una via molt recomanable i que no em cansaré de repetir. Una via per gaudir de la tranquil.litat que es respira en aquest indret. L'únic inconvenient és que es fa curta, però la podem combinar amb l'Héroes del silencio, que es troba a pocs metres a l'esquerra.

Escalada realitzada amb en Miquel i en Jaume, el dissabte 17 de gener de 2.015.

 

 

     PINZELLADES DEL PAISATGE:

LES PLANTES RUPÍCOLES

     Des de sempre m'ha captivat la capacitat que tenen algunes espècies per adaptar-se a ambients inhòspits i amb condicions extremes per la supervivència. I a les parets és on algunes espècies han desenvolupat diferents adaptacions que fan que puguin viure en ambients on sembla impossible viure! Les parets de roca gaudeixen, o pateixen, un microclima diferent del que hi ha al seu entorn i al que els hi correspondria per l'altitud i latitud on es troben. Les temperatures extremes, el vent, la falta d'aigua, la falta de sòl per arrelar, la falta de nutrients, l'excés de llum solar o la falta d'ella, fan que poques plantes siguin capaces de viure en aquest medi. Però hi ha unes plantes que s'han especialitzat en viure en aquestes condicions, hi han fet d'aquests indrets els seu hàbitat habitual, i a vegades, únic: són les anomenades plantes rupícoles. Aquest mes de gener, a les parets del Montroig, he trobat dues espècies rupícoles ja florides: l'almesquí i l'herba freixurera.

L'almesquí (Narcissus assoanus), pertany a la família de les Amaril.lidiàcies i es fa a la Mediterrània occidental. És el més petit dels narcisos catalans, i generalment floreix amb les primeres escalfors de la primavera, però després dels dies d'inversió tèrmica que hem tingut aquest principi d'any, als replans i relleixos de la serra del Montroig, ja en podem trobar alguns exemplars de florits. És una planta menuda, de només de 20cm. d'alçada, que habita als replans de roca, brolles, boscos esclarissats i als prats secs, però sempre sobre substrat calcari. La reconeixerem perquè fa una flor groga, a vegades dues o tres, sovint perfumades. 

Almesquí (Narcissus assoanus)

Herba freixurera o sarcocapne (Sarcocapnos enneaphylla), és de la família de les Papaveràcies. Viu a les fissures de la roca calcària sobre els quals forma coixinets compactes, de color blavís o grisenc. És una planta casmòfita, és a dir, que ha desenvolupat una estratègia per poder arrelar a les esquerdes i fissures de les roques sense cap tipus de substrat. La roca calcària és la font de nutrients per la planta.

La principal dificultat a la que s'enfronten les plantes rupícoles és la falta de terra on arrelar, a més de la falta d'aigua i el gran gradient tèrmic diari, especialment als cims i a les parets assolellades, però aquestes diminuts vegetals han sigut capaços d'adaptar-se a aquest medi per sobreviure.

Herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla)

Subscriu-te al blog de Ressotaelspeus!