Ruta dels Estanys Amagats
a la Vall Fosca
Realitzada el 25 i 26 de juny de 2015
Ha arribat l'estiu i ens n'anem
de travessa als Pirineus: aquest cop visitem la Vall Fosca i els
estanys de la seva capçalera. La Vall Fosca és la porta d'entrada al
vessant meridional del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant
Maurici, l'únic parc nacional que tenim a Catalunya.
 |
| Estanys de la capçalera de la Vall Fosca i pic de Subenuix |
La munió d'estanys que formen la important
conca lacustre de Capdella
i que aboquen les seves aigües al
riu Flamisell, afluent del
Noguera
Pallaresa, ja va començar a ser explotada a principis del segle XX per
abastir d'energia elèctrica les zones industrials properes a Barcelona.
Pràcticament qualsevol paisatge del nostre país, tal com el veiem ara,
no és solament producte del clima i del tipus de terreny, sinó també de
la influència humana, que a la Vall Fosca ha esdevingut un dels factors
més importants: l'explotació ramadera, les extraccions forestals i
sobretot les obres d'e
nginyeria hidràulica que si
dugueren a terme, han transformat el paisatge de la vall.
Administrativament la zona de la vall Fosca està dividida
en tres comarques: el
Pallars Jussà, el
Pallars Sobirà i l'
Alta
Ribagorça, i està inclosa dins la
zona perifèrica del Parc Nacional
d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Geogràficament, pertany als
Pirineus centrals formant part de la
regió axial, en el
vessant
meridional de la carena, fet que comporta que el clima de la zona tingui
un grau de mediterraneïtat força acusat i que sigui més sec que el
vessant septentrional, influint enormement en la composició florística i
paisatgística de la zona.
Ens trobem en una
zona d'alta muntanya, amb altituds que oscil·len entre els
1.400 de Capdella
i els quasi
3.000 m d'altitud de molts dels cims que envolten la
capçalera de la Vall Fosca. Aquí els hiverns són llargs i amb freds
rigorosos, amb força innivació depenent de l'any, i on les temperatures
davallen sota els 0 °C i bastant més, de fet, a l'
estany Gento, a més de 2.100 m d'altura, s'ha enregistrat la temperatura més baixa de l'Estat espanyol: -32 °C! Avançada la primavera la neu es retira de la major part del territori, però solen quedar congestes sota colls i collades ben entrat el mes de juny.
Els
estius a la vall Fosca són curts i amb temperatures relativament suaus,
que encara que durant el dia poden pujar per sobre dels 20-25 °C, durant la nit són fresques i fins i tot fredes depenent de l'altura en què
ens moguem. Durant els mesos d'estiu és freqüent el creixement de
nuvolades que sovint acaben donant forts ruixats i tempestes
acompanyades d'important aparell elèctric.
Fitxa tècnica:
Distància: 31,11 Km
Desnivell: +2.865 m / - 2.491 m
Temps: 2 dies (el primer dia unes 11 hores, el segon 6 hores aprox.)
Dificultat: molt exigent
Punt més alt: 2910 m
Punt més baix: 1.410 m
Altura sortida: 1.410 m.
Altura arribada: 1.778 m.
Mapa recomanable: Vall Fosca 1:25.000 Ed. Alpina
Època
recomanable: de juny a setembre, tenint en compte que a principis
d'estiu podem trobar algunes congestes de neu, i les hores de llum
disponibles.
Observacions: el refugi de colomina disposa de ràdio d'emergència en cas de necessitat (també hi ha cobertura de telèfon mòbil). Atenció a les tempestes d'estiu.
Enllaç al track
 |
| Perfil altitudinal de la ruta |
Comencem la ruta al poble de Capdella, que situat dalt d'un tossal a 1.410 m
d'altitud, presideix tota la vall. Aquí hi trobem l'església romànica
de Sant Vicenç que data del segle XI, declarada Bé Cultural d'Interès
Nacional, i que es caracteritza per tenir un campanar quadrat i amb un
absis amb arcuacions llombardes fetes de pedra calcària, a diferència de
la resta de la construcció que està feta de granit.
 |
| Capdella i l'església de Sant Vicenç |
Després
de visitar l'església, pujarem amunt per un carreró estret fins a la
sortida del poble. Aquí trobem un cartell que ens indica el camí cap a
la Vall de Filià, cap a l'esquerra, i a la dreta cap a la Vall de
Riqüerna, que és cap on anirem nosaltres. Aquest és el camí de Rus,
l'antic camí que unia la Vall Fosca i la Vall de Boí i per on transitaven traginers, pastors, comerciants i els habitants de la zona.
 |
| Vall de Riqüerna |
Pugem
per la magnífica
Vall de Riqüerna, tot observant un paisatge
humanitzat, on trobarem principalment
comunitats secundàries, és a dir,
comunitats que s'han instal·lat en un lloc per efecte de la influència
de l'home i s'hi mantenen gràcies a la seva intervenció continuada. El
paisatge natural o potencial de la zona devia ser molt diferent del que
veiem ara. Caminarem per un magnífic
bosc de ribera, i més amunt,
observarem el límit del bosc de
pi negre al vessant obac, que està
perfectament retallat a conseqüència de l'
acció antropogènica, i els
nombrosos
córrecs o
corredors d'allaus que baixen des de les pales fins
al fons de la vall. Observarem la composició florística dels
prats de
pastura i dels
matollars xeròfils, i més amunt, arribant al
Pontet de
Rus, on un petit salt d'aigua ens esquitxa i ens refresca, la vegetació
de les
molleres alcalines amb magnífics exemplars d'
orquídies i claps de
cotoneres.
 |
| Orquis magenc (Orchis majalis) |
Un cop arribats al
Pletiu de Rus, deixarem enrere el
GR11.20, una variant del GR11,
el sender de gran recorregut que travessa els Pirineus d’oest a est, i
continuarem amunt cap als estanys de la capçalera de la Vall Fosca.
 |
| Pujant cap a l'estany Francí |
 |
| Estany de Francí |
Arribats a l'
estany Francí, podem observar les imponents
parets,
arestes i
agulles que conformen un
circ glacial, resultat de l'erosió de les
antigues glaceres que cobrien aquest indret fa tan sols 45.000 anys.
Pugem cap al
Pic Salado a
2.512 m. d'altitud, des d'on tenim unes magnífiques vistes del
Castell de Rus, amb l'
estany de Travessan en primer pla i la
Coma de Mig, amb el contrast de la
roca metamòrfica i la
roca granítica del
Pic del Pessó.
 |
| Coma de Mig, estany de Travessan i Castell de Rus |
Baixant del
pic Salado podem veure els
estanys de Salado,
Reguera i
Grenuí, i si estem de sort, podrem veure alguns dels animals més característics d'aquesta zona, com els
isards (Rupicapra rupicapra) o les
marmotes (Marmota marmota), que hiverna sota terra quan el fred i la neu cobreixen aquest inhòspit territori.
 |
| Estany de Reguera i Pic de Mariolo |
 |
| Arribant a l'estany de Reguera |
Pujant cap a la
Collada de Mariolo
trobem encara petites
congestes de neu tenyides de vermell. Sovint aquest color vermellós es deu a les pluges acompanyades de pols sahariana, però en aquest
cas la responsable d'aquest to vermellós és una alga microscòpica, la
Chlamydomonas nivalis.
 |
| Chlamydomonas nivalis |
 |
| Arribats a la Collada de Mariolo les vistes són impressionants |
Baixant de la
collada de Mariolo
trobem encara algunes clapes de neu, on algunes plantes, aprofitant la
humitat aportada per l'aigua de fusió de les
congesteres, floreixen apressadament:
són les
plantes quionòfiles, un conjunt d'espècies molt especialitzades
que tenen un període vegetatiu inferior als 2-3 mesos, que és el temps
que romanen sense neu.
 |
| Congesta sota la collada de Mariolo |
Entre elles trobem la
jonquilla (Ranunculus pyrenaeus), la
prímula integrifòlia (Primula integrifolia) de flors relativament grosses, i la
soldanel·la (Soldanella alpina), una altra
primulàcia que tot i que no és exclusiva d'aquests ambients també li trobarem.
 |
| jonquilla (Ranunculus pyrenaeus) | |
 |
| Prímula integrifòlia (Primula integrifolia) |
 |
| Soldanel·la (Soldanella alpina) |
Arribem a l'
estany de Mariolo on els pescadors gaudeixen del seu esport, la pesca, amb la imponent presència del
pic Tort al seu davant.
 |
| Pescadors a l'estany de Mariolo i pic Tort |
Continuem
cap a la vall amagada de
Carboneres, i cap a la pedregosa pala que ens
porta fins a la
collada de Carboneres, a 2.799 m. d'altitud, situada
entre els
pics Tort i dels Vidals.
 |
| Vall de Carboneres |
 |
| Pujant cap a la collada de Carboneres |
Des d'aquí tenim una vista
privilegiada dels
estanys dels Vidals de Damunt amb les seves aigües
d'un característic blau fosc.
 |
| Estanys dels Vidals Damunt |
Les aigües
dels estanys del Parc generalment són molt pobres en nutrients, la baixa
densitat de
plàncton existent fa que les aigües siguin
extraordinàriament transparents i les espècies que es troben són
típiques d’aquests ambients tan pobres, anomenats
oligotròfics. Les
causes cal cercar-les en les característiques de la roca mare
(majoritàriament
granit, una roca molt insoluble), i les baixes
temperatures que inhibeixen la descomposició de la matèria orgànica.
 |
| Baixant cap als estanys del Vidals Damunt |
Encarem
ja l'última baixada del dia, amb les cames cansades però amb unes
vistes magnífiques de tota la Vall Fosca, passant per l'
estany Xic de
Colomina finalment arribem a l'estany i el
refugi de Colomina.
 |
| Baixant cap a l'estany Xic de Colomina |
 |
| Estany Xic de Colomina |
 |
| Refugi de Colomina |
L'endemà, després d'un bon esmorzar al
refugi de Colomina, sortim cap a la
collada de Mainera. La pujada es fa feixuga, saltant de bloc en bloc per un mar de pedra, arribem finalment a la collada de Mainera.
 |
| Caos de blocs pujant a la collada de Mainera |
Amagades
entre els blocs trobem algunes de les espècies de
salzes nans que solen
establir-se als indrets pedregosos i orientats al nord, i que sovint
contribueixen a fixar el sòl en aquests tipus de terreny, entre elles la
salenca reticulada (Salix reticulata), que forma unes mates esteses i
arrapades a la roca, i que poc ens recorden a altres espècies de la
família dels
salzes. Una altra planta típica dels ambients rocosos és la
saxífraga geranoide (Saxifraga geranoides), que creix a l'ombra dels grans blocs granítics.
 |
| Salenca reticulada (Salix reticulata) |
 |
| Saxífraga geranoide (Saxifraga geranoides) |
Arribant
a la collada trobem la
silene acaule (Silene acaulis) i la
gregòria
(Gregoria vitaliana), amants de les carenes ventoses i dels indrets
rocosos, que formen densos coixins amb nombroses tiges atapeïdes que els
permeten acumular minerals i restes de la mateixa planta per tal de
nodrir-se. Trobem també una altra espècie del gènere
Saxifraga, la
saxífraga moscada (Saxifraga moschata),
típica de les
pastures alpines i amant també dels indrets pedregosos i
alts. També descobrim una planta
endèmica del Pirineu, l'
erígeron
aragonès (Erigeron uniflorus subsp. aragonensis) , típic dels
prats climàcics de l'estatge alpí, i una planta
típica dels llocs pedregosos, alts i freds: la
hutquínsia (Pritzelago alpina) .
 |
| Silene acaule (Silene acaulis) |
 |
| Gregòria
(Gregoria vitaliana) |
 |
| Hutquínsia (Pritzelago alpina) |
 |
| Erígeron
aragonès (Erigeron uniflorus subsp. aragonensis) |
 |
| Saxífraga moscada (Saxifraga moschata) |
Un
cop arribats a la collada encarem la forta pujada cap al cim per
pendents d'herba, i arribem sense gaire dificultat al
Pic de Mainera, de
2.910 m. d'altitud. Les vistes des d'aquest cim
són unes de les millors que hem tingut en tota la ruta: enfront tenim el
Pic de la Pala Pedregosa amb les parets verticals de la seva cara NO, més enrera s'alça el
Montorroio, i més enllà el
Montsent de Pallars. Enrere, mirant al nord i sota les parets verticals de la cara nord del Pic de Mainera, tenim la
zona lacustre de l'Estany Negre de Peguera, cap a l'oest tenim tot el
circ de Colomina, i a l'est els
estanys de Mainera.
El dia és fantàstic, i ens quedem una bona estona al cim mentre
aprofitem per fer un mos i recuperar forces pel camí que ens queda.
Marxem a desgrat del cim, però encara ens queda un bon tros per fer, i
no ens podem encantar.
 |
| Cara nord del Pic de Mainera |
 |
| Retornant de l'avantcim de Mainera |
 |
| Cim de la Pala Pedregosa |
Des
del pic de Mainera podem veure estanys originats per
sobreexcavació de
les antigues
glaceres que cobrien aquesta zona, sovint també anomenats
estanys de circ, caracteritzats per ser bastant profunds i estar situats
en zones altes.
 |
| Circ de l'estany Negre de Peguera |
 |
| Circ de Colomina |
Baixem pels pendents esglaonats de
gespets que cobreixen el vessant S del pic de Mainera, i els últims blocs de
granit que trepitjarem, on entremig descobrim les vistoses flors grogues de la
pulsatil·la groga (Pulsatilla alpina), una espècie estrictament
silicícola, al contrari de la seva anàloga en terreny calcari, la
pulsatil·la blanca.
 |
| Gespets al solell de Mainera |
 |
| Pulsatil·la groga (Pulsatilla alpina) |
Arribem a l'estrany indret dels
Clots del Portarró, format per petits turonets
de
roca metamòrfica, talment com gegants talperes.
 |
| Clots del Portarró |
Encarem l'última
pujada de la jornada cap a la
Collada de Coma d'Espòs entremig de prats
de
regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum), planta preferida pels isards per les seves
arrels dolces, i claps de
flor de pastor (Daphne cneorum) espècie més aviat de tendència
calcícola.
 |
| Regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) |
 |
| Flor de pastor (Daphne cneorum) |
Arribats ja a la Collada de Coma d'Espòs, només ens queda la baixada cap a la
font de Coma d'Espòs i per la
Canal de Pigolo arribem a l'
Embassament de Sallente. Pel camí de baixada encara descobrim dues
saxífragues més: la
saxífraga aizoide (Saxifraga aizoides) i la
saxífraga aquàtica (Saxifraga aquatica), típiques de les fonts i rierols d'aigües fredes d'aquests indrets d'alta muntanya.
 |
| Saxífraga aizoide (Saxifraga aizoides) |
 |
| Saxífraga aquàtica (Saxifraga aquatica) |
Han
estat dos dies magnífics recorrent la
capçalera de la Vall Fosca, una
zona injustament oblidada i eclipsada per la zona principal del
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb la companyia de bons
amics.
 |
| Sota el pic de Mariolo |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita. Valorarem el teu comentari per incloure'l al blog.