RUTA DE 4 DIES PEL PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI

 

 

RUTA DE 4 DIES PEL PARC NACIONAL

 D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI

 

Arribant al refugi d'Amitges

     Fugint de la calor d'aquest estiu tan feixuc, pugem amunt buscant una mica de frescor, aquest cop ens endinsem al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l'únic parc nacional de Catalunya.
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici va ser creat l'any 1955 i fou el segon parc nacional espanyol dels Pirineus després del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. Comprèn una superfície de quasi 40.000 hectàrees de les quals quasi 14.000 són Parc, i la resta formen part de la zona perifèrica, l'àrea que envolta el Parc destinada a crear un zona de protecció entorn del nucli estrictament protegit del Parc. Està situat als Pirineus axials i repartit entre les comarques de la Vall d'Aran, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà i Pallars Jussà. La zona que visitarem es troba situada a la part més oriental del Parc, entrant pel poble d'Espot.


     L'itinerari té una gran amplitud altitudinal, fet que comporta que des del seu punt més baix, pròxim als 1.500 m, fins al punt més alt, el Pic de Bassiero, punt culminant de la nostra ruta, i fregant els 2.900 m, gaudirem d'una gran diversitat de paisatges: boscos caducifolis, de pi roig, de pi negre i d'avet, passant pels prats alpins, les valls i els estanys d'origen glacial, i el terreny pedregós d'alta muntanya, de relleu abrupte, amb nombroses crestes, arestes, parets i cims esmolats de roca granítica, de caràcter salvatge i solitari. Recordem que dins del Parc es troben 4 cims que superen els 3000 m d'altura: el Bessiberri Nord, el Sud, el pic de Comaloformo i la Punta Alta.

     Comencem el recorregut al pàrquing de Prat de Pierró, a 4 Km del poble d'Espot, i pugem per la vall del riu Escrita fins a arribar a l'Estany de Sant Maurici presidit per les majestuoses agulles calcàries dels Encantats, símbol del Parc. Voregem l'estany i contemplem des de lluny l'espectacular Salt de Ratera que després de les fortes tempestes de la setmana passada baixa ple d'aigua. Continuem cap al Mirador de l'Estany deixant enrere el camí que travessa el Portarró d'Espot cap a la vall de Boí. Des del Mirador tenim molt bones vistes de l'Estany de Sant Maurici, i ens fixem en una cicatriu que voreja el vessant de la muntanya entre el bosc de coníferes, i que correspon al traçat del canal que recull l'aigua de l'estany de Sant Maurici i la transporta fins a la central hidroelèctrica a Espot, construïda a principi dels cinquanta. Continuem el camí fins a trobar-nos el GR11, el sender de gran recorregut que travessa tots els Pirineus pel vessant meridional, i el seguim un tros fins a l'Estany de les Obagues de Ratera. Pel camí trobem una planta endèmica dels Pirineus: la Tora Pirinenca (Aconitum pyrenaicum), que com tots els  Acònits és molt tòxica, i el Veladre (Veratrum album), una altra espècie típica d'aquests indrets també molt tòxica i que a vegades, quan no és florida, s'ha confós amb una espècie medicinal, la Genciana vera (Gentiana lutea).

Agulles d'Amitges

Finalment arribem al refugi d'Amitges, propietat del CEC (Club Excursionista de Catalunya), situat al costat de l'estany del mateix nom i sota les imponents Agulles d'Amitges, meca dels escaladors clàssics. Malauradament, l'indret queda una mica deslluït pel fet que fins aquí arriba una pista per on transiten els taxis 4x4 "ecològics" del Parc, però aquest fet no aconsegueix restar bellesa a aquest lloc, amb les majestuoses arestes granítiques del Pic d'Amitges i la cresta de Saboredo al nord, les Agulles de Crabes o l'espectacular i mítica muntanya calcària dels Encantats al sud.

Fem nit al refugi d'Amitges, que antigament formava part de les construccions de les hidroelèctriques que des de principis del segle XX van alterar fortament el paisatge del Parc.Una de les principals empreses que començar a explotar els cabals d'aigua pirinencs fou una empresa amb seu a Toronto coneguda popularment com La Canadenca. A partir dels anys quaranta, després de la Guerra Civil Espanyola, es reprengué l'activitat constructora de les hidroelèctriques, i als diversos indrets on es feien les obres s'hi construïren barracons pels treballadors, que més tard passaren a mans dels centres excursionistes que, primerament, les adequaren com a refugis lliures i, posteriorment, amb l'arribada dels guardes, es convertiren amb els actuals refugis de muntanya. El refugi d'Amitges sorgí d'aquestes construccions, i fou inaugurat com a refugi lliure l'any 1966, i posteriorment fou el primer refugi guardat del Parc, amb l'arribada dels primers guardes: en Francesc Sàbat i la Maria Manent, l'any 1974.

Estany Gelat des del coll d'Amitges

 Com que arribem d'hora al refugi i mentre esperem el sopar, sortim a fer un vol, vorejant l'estany d'Amitges i les Agulles, ascendim fins al coll d'Amitges per tarteres i caos de blocs, vorejant alguna congesta de neu i acompanyats per les Gralles de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) que amb els seus crits trenquen el silenci d'aquesta solitària valleta. Des del coll les vistes són magnífiques, cap al sud albirem nombrosos cims: el Subenuix, el Peguera, els Encantats, ... i cap al nord descobrim la vall de Saboredo, on en primer pla tenim l'estany Gelat. És tard i no tenim temps de pujar al pic d'Amitges, que guardem per una altra ocasió. Baixem de pressa cap al refugi, ja tenim gana i un bon sopar ens espera a taula: l'estofat de vedella està per llepar-se els dits!

Arribant al port de Ratera

 

      L'endemà ens aixequem ben d'hora, però malauradament, com passa a muntanya, el temps ha canviat sobtadament: està núvol i plovisqueja. Esmorzem i sortim esperançats de què potser canviarà. Passem per l'estany de Barbs i el de la Munyidera, i seguim pujant fins a un collet sota la Punta Estasen. Flanquegem per tarteres de blocs sota la serra de Saboredo i finalment pugem fins al Port de Ratera. Teníem previst pujar al Pic de Ratera i continuar cap al Circ de Colomers, però a escassos metres del Port, es posa a tronar i a ploure amb més ganes. No ens costa gaire de prendre la decisió: baixem cap a la vall de Saboredo, no tenim ganes de mullar-nos i menys de veure'ns sorpresos per una tempesta! Baixant, el temps se'ns aguanta i gaudim de les magnífiques vistes del circ de Saboredo. 

Baixant cap a la vall de Saboredo

Fa uns 50.000 anys, les grans glaceres ocupaven aquestes valls glacials en forma d'U i en desaparèixer, van erosionar intensament el paisatge convertint-lo amb l'actual fesomia que veiem ara. Els circs són una morfologia característica de les valls glacials, són com amfiteatres envoltats d'un relleu abrupte format per parets, agulles i pics, i a on al seu fons solem trobar estanys formats per la sobreexcavació de la glacera. Passem pel costat de l'Estanh de Naut i el del Miei (el de dalt i el del mig amb aranès) i arribem al refugi de Saboredo. Mentre ens treiem les motxilles i les botes, sentim que a fora comença a calamarsejar i en poca estona tot queda cobert de blanc. Quina sort que hem tingut!

Les boires i el pic de Sendrosa al fons

 

Ens passem hores dins del diminut però acollidor refugi de Saboredo, escoltant com plou a bots i barrals, i conversant amb els companys. Ja cap al capvespre el cel s'aclareix i tenim l'oportunitat de sortir a fora i contemplar els salts d'aigua reeixits i les boires que a poc a poc engoleixen tota la vall. El sopar, com sempre en aquest refugi, és magnífic: el Pepe i l'Aritz s ens ofereixen el bo i millor de la cuina d'alta muntanya feta amb productes ecològics! Després d'una estona per pair, ens n'anem a dormir a les lliteres de dalt, un privilegi de "suite" amb vista al Circ de Saboredo, llàstima que avui, però, la boira ens les amaga!

Refugi de Saboredo

   

     Ens llevem d'hora, avui ens espera una jornada molt llarga, i esmorzem bé. Sortim encara amb la boira pixanera i al cap de poca estona ja anem molls com ànecs. Però la previsió és que el temps millorarà, i continuem cap amunt amb l'esperança de què així sigui. Travessem el torrent que baixa de l'Estany Major fent equilibris sobre un pont mig trencat, i continuem amunt fins a l'Estany Gelat, que el voregem per l'esquerra sobre ressalts de roca i trams herbosos, i finalment arribem al Coll de l'Estany Gelat. Aquí la boira comença a aixecar-se i ens permet albirar la Vall de Gerber amb el seu refugi lliure, i les parets granítiques del Circ de Gerber. 

Pujant cap al coll de l'estany Gelat

Vall de Gerber des del coll de l'estany Gelat

Baixem cap al primer estany, sota el refugi de Mataró, i fem una parada per menjar alguna cosa i decidir què fem: si baixem per la vall de Gerber o pugem cap a la Collada de Bassiero. Com que anem bé de temps i de forces, i estem molt motivats, decidim tirar amunt. Comencem a pujar entre blocs i trams herbosos seguint fites, fins a arribar just a sota la collada, que des d'aquí ja fa impressió: un pendent dret de quasi 200 m. de desnivell i amb herba molla. Ens ho agafem a poc a poc, intentant aprofitar els replans i rastres de camí entre l'herba, vigilant de no patinar i de no tirar cap pedra, i a poc a poc anem guanyant metres fins que el pendent comença a perdre inclinació i arribem al coll. 

Collada de Bassiero

Les vistes des d'aquí recompensen tot l'esforç de la pujada, fins al punt que sembla que no estiguem cansats i decidim ascendir al Pic de Bassiero. De fet, el tenim aquí mateix i el camí no té cap dificultat i, a més, podem deixar les motxilles i recollir-les en baixar. Arribem al cim de la Punta Gourdon, de 2.897 m. d'alçada, molt satisfets. La panoràmica des d'aquí és magnífica, multitud de pics ens envolten, fins i tot veiem el Massís de la Maladeta i la Pica d'Estats. Al costat mateix, a pocs metres, tenim la Punta Brulle, de 2.903 m, el cim bessó dels Pics de Bassiero, però la dificultat per ascendir-lo ja no és la mateixa, de fet, a excepció del camí per on hem pujat, tots els vessants de la Punta Gourdon són parets de roca impressionants. 

Arribant al cim de la Punta Gourdon

 Gourdon i Brulle foren dos importants pirineistes de finals del segle XIX. Maurice Gourdon, geòleg i naturalista, va visitar la Vall d'Aran i va ser el primer de pujar a cims com el Gran Tuc de Colomers, el Subenuix, el Peguera o el Montardo l'any 1876, i el primer a pujar als pics de Bassiero el 30 de setembre de 1880. Henry Brulle, per altra banda, va estar acompanyat per Célestin Passet en la primera ascensió al pic de Comaloformo el 1882, i va ser l'autor de la cèlebre frase "no es coneixen els Pirineus si no es coneixen els Encantats", també va participar en la primera ascensió de les Agulles de Travessani i al Petit Encantat, però principalment va destacar per ser el pare del pireneisme de dificultat i el primer a ascendir el Couloir de Gaube el 1889 junt amb Bazillac i el guia Célestin Passet.

Pics de Bassiero: Punta Gourdon i Punta Brulle

     Retornem a la Collada, agafem les motxilles i baixem cap a la Vall de Cabanes. Just sota el coll ens parem en unes roques a recer del vent que ha començat a bufar, i aprofitem per dinar. Els núvols s'han esvaït bastant amb el vent del nord i la visibilitat és molt bona, tot i que la temperatura és fresca, però agradable. Sense perdre molt temps, just el necessari per menjar-nos l'entrepà, reprenem el camí de baixada seguint fites cap a l'estany Blau, situat en un clot envoltat de lloses de granit i com el seu nom indica, d'un color blau intens. Seguim perdent altura fins a arribar a l'Estany Negre, ja dins del bosc de pi negre amb nerets i nabius, l'hàbitat del Gall fer (Tetrao urogallus), una de les espècies més amenaçades dels Pirineus, i que s'alimenta especialment en aquesta època de nabius, gerds i els fruits de la moixera de guilla i la boixerola. 

Estany Blau

Estany Negre de Cabanes

El cansament ja es comença a notar, i la llarga baixada cap al refugi del Gerdar sembla fer-se interminable. Cada cop les converses són més espaiades i alguns es queixen dels genolls, i d'altres, tot i que no ho diuen, aguanten estoicament el cansament. Arribats al riu de Cabanes el pendent s'accentua, i sense adonar-nos-en passem del bosc de pi negre amb algun exemplar de Moixera de guilla (Sorbus domestica) i Bedolls (Betula pubescens), a endinsar-nos a la magnífica avetosa de la Mata de València, amb exemplars enormes d'avets i amb un sotabosc humit i cobert de molses que li dóna un ambient fantasmagòric. 

Refugi del Gerdar

Finalment arribem al refugi del Gerdar, rebentats però contents: l'etapa d'avui, tot i que molt dura ha valgut la pena. Ens prenem una cervesa a la terrassa del refugi, ens la mereixem! En Jordi i la Lara ens obsequien amb un sopar que fins i tot faria reviure un mort: escudella, amanida i canelons amb beixamel de ceps...Ummm, que bo! Més morts que vius però molt satisfets, per la ruta i el sopar, ens n'anem a dormir.

Riu de Cabanes

     Avui ens llevem tard, és l'últim dia de ruta i necessitàvem descansar. Esmorzem tranquil·lament i sortim amb la calma. Ens endinsem a l'avetosa de la Mata de València, considerada l'avetosa més important de la península Ibèrica. L'Avet (Abies alba) és una conífera que s'estén principalment per l'estatge montà i que sovint trobem barrejada amb el faig, que prefereix vessants obacs per sobre el nivell de les boires, és un arbre amant del clima fred però humit. Pot arribar als 45 m. d'alçada i la forma cònica de la seva capçada és una adaptació als períodes d'innivació dels indrets on se sol trobar. La Mata de València és l'hàbitat predilecte d'un bon grapat d'espècies com el Gall fer, el Mussol pirinenc, el Picot negre o carnívors nocturns com la Marta (Martes martes).

Pujant per l'avetosa de la Mata de València

Planells de les Estanyeres

Passat ja el coll del Pas del Coro deixem enrere l'avetosa i entrem en un bosc esclarissat de Pi negre (Pinus uncinata) amb moltes clarianes i prats, on sorprenem un grup d'herbívors que corren cap al bosc i que des de lluny no podem distingir si són cérvols (Cervus elaphus) o daines (Dama dama), i més endavant un altre grup, aquest cop d'isards (Rupicapra pyrenaica), una mica més amunt i en terreny obert. Pel camí ens sobrevolen un grup de cinc àguiles daurades (Aquila chrysaetos) i trobem rastres de pinyes menjades pels esquirols. 

Planell de les Estanyeres

Isards al Planell de les Estanyeres

El camí és molt agradable i bastant planer, i després d'una petita pujada arribem al refugi guardat del Pla de la Font, on aprofitem per dinar. Continuem amunt i en un no res ja som al coll de Fogueruix. Des d'aquí pugem al Pic de Quartiules, al costat mateix, i des d'on gaudim d'unes bones vistes cap a la vall del riu Escrita mentre la silueta del Voltor comú ( Gyps fulvus) es retalla en el cel blau. 

Arribant al refugi del Pla de la Font

Vall del riu Escrita des del Mirador de Quartiules

Espot baixant del coll de Fogueruix

Tram equipat baixant del coll de Fogueruix

Comencem a baixar cap a el vessant d'Espot per un camí amb fort pendent i fent ziga-zagues i marcat de poc com a variant del GR11. Tot i que el camí és aeri i amb algun tram equipat amb cables i graons metàl·lics, com que avui està sec, no té dificultat, i ràpidament perdem altura i ens endinsem ja al bosc de pi roig i més tard entre bosquines d'avellaners, arribem al punt de confluència amb la ruta del primer dia, on deixem el GR11 i seguim el camí que amb pocs minuts i per passarel·les de fusta ens retorna al punt final de la ruta: al pàrquing de Prat de Pierró.

Perfil altitudinal de la ruta

FITXA TÈCNICA:

Ruta circular que nosaltres vam realitzar amb 4 dies.
Distància: 41,37 km.
Desnivell: +/- 3.293 m
Dificultat: exigent
Punt més alt: 2.897 m. Punta Gourdon dels Pics de Bassiero
Punt més baix: 1.478 m.
Punt de sortida: Prat de Pierró
Accés: ctra. de Sort al Port de la Bonaigüa, uns 8 km. passat Llavorsí trobem trencall a l'esquerra a Espot. Des d'Espot per carretera direcció a l'Estany de Sant Maurici trobem el pàrquing de Prat de Pierró (a 4 km. d'Espot aprox.)
Mapa recomanable: Sant Maurici, Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 1:25.000 de l'Editorial Alpina, 2014-2015.
Observacions: normalment no tindrem cap problema per trobar aigua durant el recorregut. Sobretot s'ha de tenir en compte la previsió meteorològica, ja que les tempestes durant els mesos d'estiu solen ser freqüents i de forta intensitat, i les baixades de temperatura sobtades hi sovintegen. Cal anar ben equipat per qualsevol canvi de temps, i hem de tenir en compte que són pocs els indrets on es disposa de cobertura de telèfon mòbil en cas d'emergència.
Refugis: cal reservar amb antelació als refugis, ja que sovint estan plens durant la temporada alta.

Track de la ruta al Wikiloc.

Ruta realitzada del 7 al 10 d'agost de 2015 amb el Salvador, el Jordi, l'Arantxa i el Javi.

Subscriu-te al blog de Ressotaelspeus!