res sota els peus: RUTA DELS ESTANYS GLACIALS AL PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI

RUTA DELS ESTANYS GLACIALS

AL PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI

Estany Tort de Colieto

El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un dels conjunts paisatgístics més espectaculars dels Pirineus, on la roca i l'aigua són els elements naturals més importants que durant anys s'han encarregat de modelar el paisatge. El Parc Nacional es troba a cavall de les comarques del Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça, a l'extrem nord-occidental de Catalunya.

Arribem a la presa de Cavallers (1.730 m), no hi ha ningú i tot va d'aigua: recs, rierols i salts d'aigua per tot arreu! Primer dia d'agost, després de les importants tempestes d'ahir sembla que avui farà bo. El pàrquing de sota la presa sol estar ple en aquesta època de l'any, però aquest cop els escaladors han fugit i els excursionistes sembla que s'esperin a què l'aigua que ha caigut s'escoli una mica per començar a transitar pels camins de la Carros de Foc.

Estem sols, quin privilegi!

La Carros de Foc és una travessa que recórrer el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici fent nit en refugis guardats. La ruta es va començar a popularitzar a partir de l'any 2000, tot i que ja existia des del 1987, quan a uns dels guardes se'ls acudí visitar tots els refugis en menys de 24 hores. Durant anys, però, es va mantenir com una ruta només freqüentada pels guardes i alguns muntanyencs, fins que a partir del 2000 es va institucionalitzar i es va muntar tota una infraestructura al voltant de la travessa que l'ha convertit en una de les més populars de tot els Pirineu. Nosaltres però, només farem una part de la travessa, visitant tres dels refugis que formen part de la ruta i retallant per una variant poc transitada però que recórrer uns dels circs més bells i poc freqüentats de la zona: el circ de Colomers.

Fins i tot el cartell està sota l'aigua!

Tora blava (Aconitum napellus)

Didalera (Digitalis purpurea)

Veladre (Veratrum album)

L'embassament de Cavallers està ple a vessar, fins i tot en algun punt l'aigua cobreix part del camí, per tot arreu cau aigua. Arribem al Pletiu de Riumalo, on trobem ja uns exemplars de les plantes més tòxiques que hi ha al parc: la tora blava, la didalera i el veladre.

Les roques moltonades de les Llastres de la Morta

Des d'aquí tenim unes espectaculars vistes de les restes de les antigues glaceres que cobrien aquestes valls fa milions d'anys. Enfront nostre tenim les roques moltonades, roques arrodonides i polides pel glaç que temps enrere va modelar aquest paisatge granític convertint-lo en el que ara veiem.

L'últim període glacial es va produir fa entre 100.000 i 11.000 anys, durant el qual la Terra va patir un important refredament i totes aquestes muntanyes van quedar cobertes pel gel i la neu que formaven les glaceres i que podien arribar a tenir una llargada de desenes de quilòmetres i centenars de metres de profunditat. Aquest fet va ser d'una importància cabdal en l'erosió i posterior formació del paisatge que veiem en l'actualitat: les esmolades crestes, els pics punxeguts, els circs glacials i els estanys de cubeta en són els seu principal resultat.

Pugem pel camí que va evitant els ressalts de roca polida i travessem diverses vegades el riu, saltant de pedra en pedra, a trams gens fàcilment, ja que baixa força aigua, arribem a sobre l'estany Negre i finalment a l'encreuament que ens portaria al refugi Ventosa i Calvell. Deixem el camí al refugi a la dreta i continuem pujant cap a l'estany Xic. Passem pel costat de l'estany de Travessani, amb les Agulles que se'ns amaguen rere les boires i que encara fan més fantasmagòrica la seva presència.

Les Agulles de Travessani

Les roques granítiques que formen les Agulles de Travessani són molt abundants al Parc. Són fàcils d'identificar pels seus colors més o menys clars i la seva textura granelluda, i sobretot perquè els seus components minerals es poden identificar a simple vista. Les roques granítiques són roques magmàtiques que es van formar a l'interior de la Terra a partir de roques foses i que van ascendir i encaixar en roques ja existents, i que al refredar-se van donar lloc a diferents tipus de roques segons la seva composició: granits, granodiorites, gabres, etc. Això va passar fa 300 milions d'anys, i des de llavors han patit diferents transformacions, la més important de totes durant el quaternari: l'època de les glaciacions.

Granit

El granit està format principalment per tres minerals: el quars, de color gris i d'aspecte vitri, el feldespat de color blanquinós, i la biotita de color negre.

Continuem planejant cap a l'estany de Mangades i l'estany de Monges, on parem a fer un mos sota la imponent presència del Montardo. Ara ja ens queda l'última pujada fins al coll d'Onacrestada (2.475 m), on arribem entre boires. Baixem cap a l'estany de Cap del Port entremig de blocs i finalment per camí herbós arribem al refugi de Restanca (2.010 m).

Baixant cap al refugi de la Restanca

Els orígens dels actuals refugis els hem de buscar a principis del segle XX, en les primeres obres hidroelèctriques que es van realitzar a Catalunya degut a la necessitat d'energia elèctrica que tenia la indústria catalana situada prop de Barcelona. L'empresa a començar a explotar els cabals d'aigua pirinencs era de capital estranger, creada per un enginyer nord-americà a Toronto, fet pel qual se la va conèixer aquí com La Canadenca. Però nou fou fins després de la guerra civil espanyola, a partir dels anys 40, que s'inicià la construcció de les infraestructures hidroelèctriques de la zona del Parc Nacional, amb la construcció de barracons pels treballadors de les obres que posteriorment molts d'ells han esdevingut els refugis del Parc Nacional. Fins a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, tots aquests refugis van ser lliures, però a partir de llavors van arribar els primers guardes.

Refugi de la Restanca

El refugi de la Restanca (2.010m) era propietat d'una d'aquestes companyies hidroelèctriques i ja existia el 1945 com a allotjament dels treballadors de la companyia. Anys més tard va ser cedit a la Federació Catalana de Muntanyisme, i l'any 1978 van arribar els primers guardes: en Josep Trias, l'Albert i en David Bertran. Actualment el propietari és el Conselh Generau d'Aran i el guarda n'és en Josep Mohedano.

Estany de Cap de Port i Coret d'Onacrestada

Sopem d'hora, a les 7, com a la majoria dels refugis de la zona, i ens n'anem a dormir també d'hora. L'endemà, després d'un bon esmorzar, a les 8 ja ho tenim tot a punt per començar una nova jornada: la segona etapa de la nostra travessa. Enfilem de nou el camí que vam fer ahir fins al coll d'Onacrestada, des d'on seguim direcció al Port de Caldes pel GR11.

La vaca mirant-se a la Vic atentament

Passem a tocar d'un ramat de vaques que pasturen tranquil·lament, i una d'elles demostra una especial atenció per la Vic, a qui li agraden molt, però que està morta de por des de l'última mala experiència que va tenir amb elles! Molt a prop veiem una marmota, un rosegador reintroduït ja fa anys pel Govern francès i que s'ha estès per tot el Pirineu.

Marmota (Marmota marmota)

Regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum)

Continuem caminant entre prats de regalèssia de muntanya, una de les plantes preferides dels isards, dels quals actualment n'ha disminuït molt la població per culpa del pestivirus i que serà difícil observar en aquesta part del Pirineu.
Les vistes són immillorables: el massís dels Bessiberris amb els seus cims que superen els 3000 metres, la Punta Alta, també un altre 3000... els estanys de Monges, el de Mangades, el del Port de Caldes, ... i el dia radiant que tenim avui fa que caminar per aquí sigui un plaer per tots els sentits.

Estany de Monges i Punta Alta de Comalesbienes

Massís dels Bessiberris pujant cap al Port de Caldes

Cartell al Port de Caldes

Arribem al Port de Caldes (2.572 m) i comencem la llarga baixada cap a l'Estany Major de Colomers, passem a la vora del refugi nou de Colomers, i parem a dinar al costat de la presa, a l'antic edifici del refugi de Colomers (2.137 m).

Refugi vell de Colomers i presa de l'estany Major

Ja és tard i la calor s'intensifica, passem per l'estany de Clòto de Baish i més endavant ens queda l'últim coll important de la jornada: el coll de Sendrosa (2.451 m), que se'ns fa feixuc i interminable.

Tuc de Sendrosa des del coll de Sendrosa

Finalment arribem al coll, cansats però contents: ho hem aconseguit! Però encara ens queda un tros fins al refugi de Saboredo, i és molt tard: ens hem d'afanyar o ens quedarem sense sopar! I arribem just, 10 minuts abans del sopar! Que per cert, és boníssim! L'esforç ha tingut la seva recompensa.

Interior del refugi de Saboredo

El refugi de Saboredo (2.299 m) fou l'últim en ser guardat, i també l'últim en incorporar-se a la travessa dels Carros de Foc. No fou fins al 1990 que hi pujaren els primers guardes: l'Esther Rico i l'Albert Bertran, que feia anys que treballaven a Restanca. També a estat aquest l'últim en ser ampliat, tot i que encara és el més petit de tots els refugis del Parc, però també el més acollidor i el que encara manté tot el caliu familiar d'un refugi dels d'abans. Actualment el guarda és el Julian Sanllehy.

Estany de Naut i Serra de Saboredo

Orchis maculata

Comencem la tercera etapa de la travessa, i per mi la millor: pugem per la vall de Saboredo fins al Port de Ratera (2.594 m) i baixem cap al magnífic estany Obago (2.230 m).

Pujant cap al port de Ratera

Pic de Ratera

Entrem al circ de Colomers, amb el seu reguitzell d'estanys i crestes esmolades, prats, roca, aigua... Tot es configura per compondre un paisatge magnífic. Deixem el camí de Carros de Foc enrere i es nota: durant quasi tot el dia no trobem a ningú!

Baixant cap al Circ de Colomers

Arribant a l'estany de Podo

Bloc erràtic als peus de l'estany de Podo

Els blocs erràtics són grans blocs de roca que procedeixen dels despreniments dels vessants del circ sobre les glaceres i que van ser transportats a la superfície del gel fins que aquest es va fondre i van quedar dipositats sobre zones sovint força lluny del seu orígen.

Neret (Rhododendron ferrugineum)

Des de l'estany Obago tornem a pujar, primer per camins d'herba i més tard entre blocs i ressalts de roca, arribem sota la impressionant agulla del Tuc de Podo, i pugem fins al punt més alt de la travessa: el coll de Podo (2.605 m), amb el seu curiós estany Gelat just al coll.

Estany Gelat

Els estanys són un dels principals elements que identifiquen el Parc Nacional, i es van formar com a conseqüència de l'erosió de les glaceres sobre el substrat rocós, i on en trobem més és a la base dels circs glacials, com és el cas del Circ de Colomers. Veiem però que els noms dels estanys es van repetint: els estanys Negres acostumen a ser els més profunds; els Torts tenen formes irregulars; els Redons són circulars; els Llongs tenen forma allargada, i els Gelats són els situats a una major alçada, com és el cas de l'estany Gelat del circ de Colomers, situat a dalt de tot del Circ, fregant els 2.600 m d'altitud.

La granota roja (Rana temporaria)

La granota roja (Rana temporaria) és un habitant que sovinteja en aquest tipus d'hàbitat d'alta muntanya, i la podem trobar al costat de torrents i rierols, però també als prats i entre les roques.

L'àguila daurada (Aquila chrysaetos)

L'àguila daurada (Aquila chrysaetos) és un dels rapinyaires més grans que viuen al Pirineu català, pot arribar als 2 metres d'envergadura i és un depredador generalista, és a dir, menja bastant de tot i s'adapta a la disponibilitat d'aliment, però el seu aliment preferit són els mamífers mitjans com el conill i la llebre, però també menja marmotes i ocells com còrvids, i fins i tot animals morts. Si estem de sort la podrem veure sobrevolar aquests estanys cercant les seves preses.

Baixant cap a la vall de Colieto

Arribem al Port de Colomers (2.601 m) i deixem el magnífic circ de Colomers enrere, ara ens queda l'última baixada del dia cap a la vall de Colieto, amb els seus bells estanys i les impressionants agulles i crestes dels pics de Colieto, Contraix, Punta Alta, ... el paisatge no deixa de sorprendre'ns a cada moment.

Arribem al fons de la vall i retrobem el camí de Carros de Foc que baixa del famós Coll de Contraix. Passem per l'estany Gran de Colieto i a l'arribar a l'estany de Colieto (2.148 m) emprenem la curta però penosa pujada cap al refugi de Ventosa.

Refugi de Ventosa i Calvell

El refugi Ventosa i Calvell situat a 2.215 m. d'altitud, també va ser construit per una empresa hidroelèctrica per allotjar als seus treballadors, però quan l'empresari Joan Ventosa i Calvell comprà tota la muntanya, passà a formar part de la seva propietat. L'empresari J. Ventosa i Calvell era propietari de l'empresa silvicultura Agrícola y Forestal del Pirineo, S.A. i es dedicà durant més de 30 anys a l'explotació forestal dels boscos de la zona. Aquest fou el primer refugi que se cedí per a usos excursionistes per part del seu propietari, fou l'any 1954 i se cedí al Centre Excursionista de Catalunya, del qual Joan Ventosa n'era soci. Després de les obres de remodelació el 1979 i van pujar a fer de guardes l'Antonio Garcia Picazo i en Salvador Garriga. Actualment, i des de l'any 1982, el guarda és en Miquel Sánchez.

Tota la family al Pletiu de Riumalo

Quarta etapa i últim dia de travessa: avui ens llevem amb calma i tranquil·litat, ens queda molt poc tros per acabar la ruta i ara sembla que ens costi deixar aquest lloc. Les majestuoses vistes del Pa de Sucre i la Punta Harlé, el massís dels Bessiberris, els pics de Comalespasa, les Agulles de Travessani, ... Baixem cap al Pletiu de Riumalo i cap a la presa de Cavallers.

Sí, aquest és el cartell que quan vam començar estava sota l'aigua!

Enrere queden tres dies de suar de valent, de donar-ho tot, però ha valgut la pena, formem un bon equip!

Tornarem!

FITXA TÈCNICA:

Distància: 42 Km

Desnivell: +/-3.000 m.

Durada: 22 hores sense parades i repartides en 4 etapes

Dificultat: exigent

Punt més alt: 2.605 m Còth de Pòdo

Punt més baix: 1.730 m pàrquing presa de Cavallers

Punt d'inici: pàrquing de dalt de la presa de Cavallers. Per accedir-hi anirem fins a Pont de Suert i després cap a la vall de Boí. La presa de Cavallers queda passat el balneari de Caldes de Boí, al final de la carretera.

Mapa recomanable: Vall de Boí, Editorial Alpina, escala 1:25.000

Altres: consulteu la previsió meteorològica i la disponibilitat de places als refugis (cal fer reserva prèvia). Si no teniu la formació necessària per realitzar la ruta o voleu saber-ne més contracteu a un guia de muntanya!