Ruta de la llúdriga a la vall de Sant Nicolau
Del Pont de la Farga al Planell d'Aigüestortes
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
 |
| Ribera de Sant Nicolau |
Aquest itinerari circular ens portarà a recórrer la vall de Sant Nicolau des del Pont de la Farga fins al Planell d'Aigüestortes, passant per l'Estany de Llebreta i visitant la Cascada de Sant Esperit fins al mirador de Sant Esperit i el Planell d'Aigüestortes.
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es troba situat al Pirineu occidental català, entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Vall d'Aran. El Parc fou creat l'any 1955 i és l'únic parc d'aquestes característiques a Catalunya.
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es troba situat al Pirineu occidental català, entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Vall d'Aran. El Parc fou creat l'any 1955 i és l'únic parc d'aquestes característiques a Catalunya.
FITXA TÈCNICAPunt d'inici i final: Pont de la Farga
Accés al punt d'inici:
Des de Pont de Suert continuem per la N-230 direcció Viella i passat 1,5 km prenem el trencall a mà dreta cap a la vall de Boí. Seguim per la L-500 direcció Caldes de Boí, passem Barruera i deixem enrere els trencalls d'Erill la Vall i Boí, i just passat el PK 17 trobem el pàrquing de La Farga a mà esquerra, on deixem el cotxe . A la dreta trobem la carretera que entra a la vall de Sant Nicolau, on només es pot accedir en vehicle particular 1 km més, fins al pàrquing de La Molina, on hi ha una barrera que impedeix el pas als vehicles no autoritzats.
Distància: 16,2 km
Desnivell: +/- 960 m.
Temps sense parades: 4h 45min.
Dificultat: moderada.
Punt més alt: 1.830 m
Punt més baix: 1.290 m
Època recomanable: tot l'any si no hi ha neu (amb neu cal informar-se del perill d'allaus i adaptar l'itinerari a les condicions del terreny). Amb bones condicions d'innivació l'itinerari es pot fer amb raquetes.
Mapa recomanable: Mapa i guia Vall de Boí, escala 1:25.000 Editorial Alpina
Observacions: Trobarem aigua durant tot el recorregut.
Informar-se sempre de les previsions metereològiques, i del risc d'allaus a l'hivern.Més informació:Servei de taxis Vall de BoíServeis i més informació sobre la Vall de Boí
Enllaç al wikiloc
L'excursió d'avui estava pensada per fer amb raquetes, però veient les condicions de falta de neu decidim deixar-les al cotxe i fer-la a peu.
 |
| Camí dels Enamorats, Pont de la Farga |
Sortim del pàrquing i travessem la carretera cap a trobar un cartell que ens indica el Camí dels Enamorats.
 |
| Font del Ferro |
Just abans de travessar el riu de Sant Nicolau, a mà dreta trobem la font del Ferro, d'aigües ferruginoses que tenyeixen el voltant de la font de tonalitats marronoses i rogenques.
 |
| Riu de Sant Nicolau |
Creuem el pont sobre el riu Sant Nicolau, on aigües avall hi ha la Central de Caldes de Boí, on s'uneix l'aigua del riu de Sant Nicolau, transportada per una galeria subterrània a pressió des de després d'Aigüestortes, al riu Noguera de Tor.
Després de creuar el pont comencem a pujar pel bosc fins a la tanca de la residència de la Farga, l'antiga farga de Boí, ara propietat de la companyia hidroelèctrica ENHER. L'antiga farga encara conserva els seus dos edificis mig enrunats, i guarda encara un mall. La farga es nodria de les mines de plom que hi havia vora el terme de Durro i es diu que pot ésser la més antiga dels Pirineus.
Seguim uns minuts i ens trobem les restes d'un forn de calç, que fa anys s'utilitzava per obtenir la calç, un element bàsic per a la
construcció en el medi rural que s'obtenia de coure les pedres
calcàries a altes temperatures, properes als 1.000 °C, durant dies.
El Camí dels Enamorats continua per entremig d'un bosc de pi roig i boix, on també hi trobem altres espècies com el bedoll o l'avellaner. Entre la fauna que habita aquests boscos hi trobem l'esquirol, la guineu i el gorja-blanc o fagina, dels que segur trobarem petjades o rastres de la seva presència, i també sentirem les mallerengues i, amb una mica de sort, potser veiem volar arran d'aigua la merla d'aigua, símbol dels rius d'aigües ràpides i netes.
Creuem altre cop el riu per un pont, on un cartell ens explica que Sant Nicolau de Bari és el sant que dóna nom a la ribera, un sant molt corrent a les poblacions de muntanya, on es creu que protegeix els fidels de les pedregades, la neu i el mal temps. Esperem que avui ens protegeixi, perquè el temps no pinta gens bé.
Arribem al cap de poc a la carretera i al pàrquing de la Palanca de la
Molina, on és obligatori deixar el cotxe si hem arribat fins aquí en
vehicle particular. A partir d'aquí només es pot seguir amunt a peu o
amb el servei de taxis del Parc.
Nosaltres continuem fins a la caseta d'informació del Parc, situada abans de creuar el pont, i a mà dreta agafem un camí on un cartell ens indica que seguim la Ruta de la Llúdriga.
La llúdriga (Lutra lutra), o nutria en castellà, és un mamífer de la família dels mustèlids que habita en àmbits fluvials amb aigües molt netes i marges en bon estat. La contaminació dels rius i la degradació de les riberes ha fet que desaparegués de moltes contrades de Catalunya, però gràcies a la recuperació de molts rius, i la reintroducció que se n'ha fet en diversos indrets, actualment torna a estar present en alguns dels nostres espais fluvials. És un animal carnívor, que s'alimenta de peixos, granotes, rates d'aigua, cargols, i ous i cries d'ocells. És molt bon nedador i surt de l'amagatall cap al vespre i durant la nit, fet que fa que sigui molt difícil de poder-la observar.
Continuem ara per la vessant obaga de la vall de Sant Nicolau, pel Pago de Boí. El coster es força inclinat i poblat majoritàriament per coníferes, principalment pi roig amb un sotabosc de boix i diverses espècies de falgueres i molses. També hi trobem algun avet, bedolls i gatsaules (Sàlix caprea) als marges dels diversos barrancs que anem trobant.
Entre la vegetació rupícola trobem una relíquia del Terciari: l'orella d'ós (Ramonda myconi) que pertany a la família de les gesneriàcies i que té molta importància actualment als països tropicals. El nom genèric d’aquesta planta ret homenatge al pirineista Ramond, i l’epítet específic fa memòria del metge vigatà Francesc Micó (s. XVI).
Passem pel costat d'una font i continuem per l'obaga fins a la Palanca de la Borda de Pei, un pont penjant sobre el riu de Sant Nicolau.
Travessem
el riu i prenem el sender de la dreta per on continuem amunt per la solana de la vall. Passem entre
antics murs de pedra seca, construïts per tal d'aconseguir terreny
cultivable on abans el pendent ho impedia, de tal manera que atalussen
els pendents formant bancals i feixes, on a la primavera i a l'estiu
podem trobar-hi encara bestiar pasturant.
Aquestes parets, construïdes amb granit, permeten frenar l'acció erosiva de la pluja i a més de formar bancals i delimitar parcel·les, formen petits ecosistemes on viuen diverses espècies d'animals (petits rosegadors i ocells) i plantes (falgueres, molses i líquens).
Després de travessar de nou la carretera prenem un camí que ens condueix a la Borda de Gaspar, ara en ruïnes.
Les bordes són antigues construccions aïllades i rústiques, formades per murs de pedra i teulades de pissarra, típiques de les zones pirinenques. Antigament eren utilitzades com a habitatge pels ramaders i pastors, però actualment la gran majoria estan abandonades, tot i que algunes encara s'utilitzen per guardar-hi l'herba pel bestiar.
Si ens hi fixem, els murs de la borda estan construïts amb pedres de granit, però també amb roca metamòrfica, les roques que trobem en aquest indret.
Continuem ascendint progressivament protegits del vent pels boixos que s'alcen a banda i banda del camí, i arribem finalment a l'ermita de Sant Nicolau, situada al vessant solell i envoltada de prats de pastura i boixos. Al costat de l'ermita s'hi troba també una altra borda, la Borda de Ramon, aquesta en millor estat. L'ermita fou construïda pels veïns de la vall en honor a Sant Nicolau de Bari i cada primer diumenge de juliol s'hi celebra un aplec. Diu la llegenda que a prop de l'ermita hi ha enterrades les corones d'uns reis francesos, i que la persona que les trobi morirà a l'acte (llegint això, no invita a buscar-les!).
Aprofitem per fer una mossegada mentre contemplem el torb que s'enduu la neu de la vessant de la muntanya que tenim al davant, on observem les canals d'allaus que davallen per la Baürta de la Pleta del Pago, i els troncs apilonats que ens indiquen que tot sovint per allà baixen les allaus.
Reemprenem el camí i en pocs minuts arribem a l'estany de Llebreta, situat a 1.610 m. d'altitud, l'únic del Parc que no és d'origen glacial. El nom d'aquest estany deriva del nom d'una planta, el safrà bord (Colchicum autummale), molt abundant en aquesta zona, i no de llebre, com es tendeix a pensar.
L'estany de Llebreta es va formar com a conseqüència d'una gran esllavissada de roques que va obstruir la vall originant una presa natural i va permetre la formació de l'estany, però finalment, l'aigua del riu va erosionar la barrera per seguir baixant per la vall. Curiosament, les roques que formen aquesta esllavissada són calcàries devonianes, fet que ha permès saber que provenen d'un dels vessants de la vall, l'únic indret on afloren aquest tipus de roques calcàries, ja que la resta són roques granítiques.
Travessem de nou la carretera i voregem l'estany per seguir ascendint paral.lels a la llera del riu cap a les cascades de Sant Esperit i el mirador.
El Salt del Sant Esperit, com s'anomena el lloc, és un impressionant indret on podem observar l'erosió de l'aigua que baixa del Planell d'Aigüestortes cap a l'Estany de Llebreta formant un conjunt de salts d'aigua i gorgs de considerables dimensions anomenats "marmites de gegant".
Els
gorgs, d'aigües transparents i blaves, poden tenir una profunditat de
fins a 6 metres, i tot que conviden a banyar-s'hi (bé, avui amb el fred
que fa, no), un cartell ens recorda que està prohibit fer-ho, aquí, i en
tots els rius i estanys del Parc per tal de no malmetre el fràgil
equilibri ecològic d'aquests hàbitats.
Continuem amunt i després de superar aquests ressalts granítics modelats per les antigues glaceres quaternàries, ens desviem uns metres per visitar la font de la Cova del Sardo, que avui resta colgada per la neu. Retornem al camí, marcat amb estaques pintades de groc, i arribem al Planell de Sant Esperit, on trobem un tancat i un carregador de bestiar.
Seguim amunt, i
després de travessar diverses vegades la carretera, passem pel costat
d'una altra font, i després d'un petit curt tram per la carretera, prenem un camí a la dreta que ens condueix
al Mirador de Sant Esperit.
Des del Mirador, i amb un dia clar, les vistes són espectaculars: al fons de la vall ens queda l'Estany de Llebreta amb el pic l'Aüt al darrere, cap a migjorn se'ns obra l'ampla vall de Llacs, amb el Bony Graller en primer terme, el Serrat de les Mussoles a la seva esquerra al fons, i el pic del Muntanyó de Llacs a la dreta, i més a la dreta i en primer pla, el Bony Blanc.
Avui ens hem de conformar amb el que tenim, poca visibilitat i la neu que comença a caure amb ganes. Enfront del mirador hi han unes roques moltonades, roques arrodonides i polides pel pas del glaç de l'antiga llengua glacial que baixava per la vall de Sant Nicolau, que avui resten cobertes per la neu, testimoni de l'origen glacial d'aquestes valls pirinenques.
Prenem la pista direcció est i al cap d'un centenar de metres, prenem un corriol a la dreta i creuem el riu per un pont. A partir d'aquí trobem un itinerari adaptat per persones amb mobilitat reduïda que recórrer el Planell d'Aigüestortes entre el bosc de pi negre i avets, amb nerets ara coberts per la neu.
Avui l'indret, tot embolcallat de blanc, no s'assembla gens a l'espectacle de colors que ens ofereix a la primavera i a l'estiu aquesta planícia solcada pels meandres que forma el riu. Antigament, el Planell d'Aigüestortes havia estat un estany que es va omplir dels sediments que aportava el curs fluvial fins a convertir-se en el que és ara: una extensa zona d'aiguamolls.
Arribem al Pont de Morrano on un camí cap a la dreta s'enfila cap a la vall de Morrano, però nosaltres el deixem de banda i travessem el pont per retornar a la pista. Reculem cap al Mirador sota una intensa nevada i, pel mateix camí d'anada, davallem cap a l'estany de Llebreta.
A l'estany trobem una parella d'ànecs collverd que ignorant el mal temps i el fred, sembla que gaudeixin de les gèlides aigües de l'estany. L'ànec coll-verd és una espècie molt estesa al nostre territori on la trobem des dels Pirineus fins a la desembocadura dels rius al mar Mediterrani.
Un cop a l'estany, podem desfer el camí de pujada, però nosaltres escollim continuar per la carretera fins al desguàs de l'estany, on creuem un pont i seguim per la vessant obaga de la vall, travessant per la Pleta del Pago, per un indret totalment desproveït de vegetació, on trobem les restes de grans arbres arrossegats per antigues allaus.
Hem de tenir en compte que a l'hivern, si hi ha neu, aquests costers són exposats a les allaus i a més, el tram de sender que vé a continuació té força pendent, que en cas de gel o neu glaçada el pot fer exposat, per tant, si les condicions no són favorables és recomanable continuar per la carretera o desfer el camí de pujada.
Aquest sender ens condueix a la Palanca de la Borda de Pei, on retrobem el camí que hem fet de pujada. Aquí tenim dues opcions: o bé continuar per la vessant obaga fins a la Palanca de la Molina, o creuar el pont i prendre un ample camí a l'esquerre que ens porta entre bancals fins a la pista asfaltada, i davallar per la carretera fins a la Palanca de la Molina. Un cop allà, reprenem l'itinerari de pujada i desfem el camí dels Enamorats fins a arribar al Pont de la Farga, punt final de la ruta d'avui. Si hi ha neu i anem amb raquetes és recomanable la segona opció, en cas contrari, és preferible retornar pel camí del Pago, la vessant obaga.
I aquí acabem la nostra visita a la part baixa de la vall de Sant Nicolau, que malgrat que les condicions meteorològiques no han estat les desitjades, si que hem pogut gaudir d'un indret que val la pena visitar.
 |
| Cartell que ens recorda que hem de consultar el butlletí de perill d'allaus |
Després de creuar el pont comencem a pujar pel bosc fins a la tanca de la residència de la Farga, l'antiga farga de Boí, ara propietat de la companyia hidroelèctrica ENHER. L'antiga farga encara conserva els seus dos edificis mig enrunats, i guarda encara un mall. La farga es nodria de les mines de plom que hi havia vora el terme de Durro i es diu que pot ésser la més antiga dels Pirineus.
 |
| Antic forn de calç |
 |
| Sotabosc de boix i avellaners |
El Camí dels Enamorats continua per entremig d'un bosc de pi roig i boix, on també hi trobem altres espècies com el bedoll o l'avellaner. Entre la fauna que habita aquests boscos hi trobem l'esquirol, la guineu i el gorja-blanc o fagina, dels que segur trobarem petjades o rastres de la seva presència, i també sentirem les mallerengues i, amb una mica de sort, potser veiem volar arran d'aigua la merla d'aigua, símbol dels rius d'aigües ràpides i netes.
 |
| Pont sobre el riu de Sant Nicolau |
Creuem altre cop el riu per un pont, on un cartell ens explica que Sant Nicolau de Bari és el sant que dóna nom a la ribera, un sant molt corrent a les poblacions de muntanya, on es creu que protegeix els fidels de les pedregades, la neu i el mal temps. Esperem que avui ens protegeixi, perquè el temps no pinta gens bé.
 |
| Arribant al pàrquing de la Palanca de la Molina |
 |
| Ruta de la Llúdriga |
Nosaltres continuem fins a la caseta d'informació del Parc, situada abans de creuar el pont, i a mà dreta agafem un camí on un cartell ens indica que seguim la Ruta de la Llúdriga.
La llúdriga (Lutra lutra), o nutria en castellà, és un mamífer de la família dels mustèlids que habita en àmbits fluvials amb aigües molt netes i marges en bon estat. La contaminació dels rius i la degradació de les riberes ha fet que desaparegués de moltes contrades de Catalunya, però gràcies a la recuperació de molts rius, i la reintroducció que se n'ha fet en diversos indrets, actualment torna a estar present en alguns dels nostres espais fluvials. És un animal carnívor, que s'alimenta de peixos, granotes, rates d'aigua, cargols, i ous i cries d'ocells. És molt bon nedador i surt de l'amagatall cap al vespre i durant la nit, fet que fa que sigui molt difícil de poder-la observar.
Continuem ara per la vessant obaga de la vall de Sant Nicolau, pel Pago de Boí. El coster es força inclinat i poblat majoritàriament per coníferes, principalment pi roig amb un sotabosc de boix i diverses espècies de falgueres i molses. També hi trobem algun avet, bedolls i gatsaules (Sàlix caprea) als marges dels diversos barrancs que anem trobant.
 |
| Bosc de pi roig i boix |
 |
| Orella d'ós (Ramonda myconi) |
 |
| El riu Sant Nicolau des de la Palanca de la Borda de Pei |
 |
| Murs de pedra seca |
 |
| Molses |
Aquestes parets, construïdes amb granit, permeten frenar l'acció erosiva de la pluja i a més de formar bancals i delimitar parcel·les, formen petits ecosistemes on viuen diverses espècies d'animals (petits rosegadors i ocells) i plantes (falgueres, molses i líquens).
 |
| Ruïnes de la Borda de Gaspar |
Després de travessar de nou la carretera prenem un camí que ens condueix a la Borda de Gaspar, ara en ruïnes.
Les bordes són antigues construccions aïllades i rústiques, formades per murs de pedra i teulades de pissarra, típiques de les zones pirinenques. Antigament eren utilitzades com a habitatge pels ramaders i pastors, però actualment la gran majoria estan abandonades, tot i que algunes encara s'utilitzen per guardar-hi l'herba pel bestiar.
 |
| Roca granítica i esquistosa |
Si ens hi fixem, els murs de la borda estan construïts amb pedres de granit, però també amb roca metamòrfica, les roques que trobem en aquest indret.
 |
| Ermita de Sant Nicolau |
Continuem ascendint progressivament protegits del vent pels boixos que s'alcen a banda i banda del camí, i arribem finalment a l'ermita de Sant Nicolau, situada al vessant solell i envoltada de prats de pastura i boixos. Al costat de l'ermita s'hi troba també una altra borda, la Borda de Ramon, aquesta en millor estat. L'ermita fou construïda pels veïns de la vall en honor a Sant Nicolau de Bari i cada primer diumenge de juliol s'hi celebra un aplec. Diu la llegenda que a prop de l'ermita hi ha enterrades les corones d'uns reis francesos, i que la persona que les trobi morirà a l'acte (llegint això, no invita a buscar-les!).
 |
| El torb |
 |
| Estany de Llebreta |
 |
| Roques calcàries devonianes |
L'estany de Llebreta es va formar com a conseqüència d'una gran esllavissada de roques que va obstruir la vall originant una presa natural i va permetre la formació de l'estany, però finalment, l'aigua del riu va erosionar la barrera per seguir baixant per la vall. Curiosament, les roques que formen aquesta esllavissada són calcàries devonianes, fet que ha permès saber que provenen d'un dels vessants de la vall, l'únic indret on afloren aquest tipus de roques calcàries, ja que la resta són roques granítiques.
 |
| Seguim aigües amunt per un bosc de pi roig i bedolls |
Travessem de nou la carretera i voregem l'estany per seguir ascendint paral.lels a la llera del riu cap a les cascades de Sant Esperit i el mirador.
 |
| Cascada de Sant Esperit des del mirador |
El Salt del Sant Esperit, com s'anomena el lloc, és un impressionant indret on podem observar l'erosió de l'aigua que baixa del Planell d'Aigüestortes cap a l'Estany de Llebreta formant un conjunt de salts d'aigua i gorgs de considerables dimensions anomenats "marmites de gegant".
 |
| Marmites de gegant |
 |
| Planell de Sant Esperit |
Continuem amunt i després de superar aquests ressalts granítics modelats per les antigues glaceres quaternàries, ens desviem uns metres per visitar la font de la Cova del Sardo, que avui resta colgada per la neu. Retornem al camí, marcat amb estaques pintades de groc, i arribem al Planell de Sant Esperit, on trobem un tancat i un carregador de bestiar.
 |
| Plafó informatiu al Mirador de Sant Esperit |
Des del Mirador, i amb un dia clar, les vistes són espectaculars: al fons de la vall ens queda l'Estany de Llebreta amb el pic l'Aüt al darrere, cap a migjorn se'ns obra l'ampla vall de Llacs, amb el Bony Graller en primer terme, el Serrat de les Mussoles a la seva esquerra al fons, i el pic del Muntanyó de Llacs a la dreta, i més a la dreta i en primer pla, el Bony Blanc.
Avui ens hem de conformar amb el que tenim, poca visibilitat i la neu que comença a caure amb ganes. Enfront del mirador hi han unes roques moltonades, roques arrodonides i polides pel pas del glaç de l'antiga llengua glacial que baixava per la vall de Sant Nicolau, que avui resten cobertes per la neu, testimoni de l'origen glacial d'aquestes valls pirinenques.
 |
| Comença a nevar amb més ganes |
Prenem la pista direcció est i al cap d'un centenar de metres, prenem un corriol a la dreta i creuem el riu per un pont. A partir d'aquí trobem un itinerari adaptat per persones amb mobilitat reduïda que recórrer el Planell d'Aigüestortes entre el bosc de pi negre i avets, amb nerets ara coberts per la neu.
 |
| Riu Sant Nicolau al Planell d'Aigüestortes |
 |
| Planell d'Aigüestortes |
Avui l'indret, tot embolcallat de blanc, no s'assembla gens a l'espectacle de colors que ens ofereix a la primavera i a l'estiu aquesta planícia solcada pels meandres que forma el riu. Antigament, el Planell d'Aigüestortes havia estat un estany que es va omplir dels sediments que aportava el curs fluvial fins a convertir-se en el que és ara: una extensa zona d'aiguamolls.
 |
| Pont de Morrano |
Arribem al Pont de Morrano on un camí cap a la dreta s'enfila cap a la vall de Morrano, però nosaltres el deixem de banda i travessem el pont per retornar a la pista. Reculem cap al Mirador sota una intensa nevada i, pel mateix camí d'anada, davallem cap a l'estany de Llebreta.
 |
| Deixem Aigüetortes sota una intensa nevada |
A l'estany trobem una parella d'ànecs collverd que ignorant el mal temps i el fred, sembla que gaudeixin de les gèlides aigües de l'estany. L'ànec coll-verd és una espècie molt estesa al nostre territori on la trobem des dels Pirineus fins a la desembocadura dels rius al mar Mediterrani.
 |
| Estany de Llebreta des de la Pleta del Pago |
Un cop a l'estany, podem desfer el camí de pujada, però nosaltres escollim continuar per la carretera fins al desguàs de l'estany, on creuem un pont i seguim per la vessant obaga de la vall, travessant per la Pleta del Pago, per un indret totalment desproveït de vegetació, on trobem les restes de grans arbres arrossegats per antigues allaus.
 |
| Vista cap al fons de la Vall de Sant Nicolau des de la Pleta del Pago |
Hem de tenir en compte que a l'hivern, si hi ha neu, aquests costers són exposats a les allaus i a més, el tram de sender que vé a continuació té força pendent, que en cas de gel o neu glaçada el pot fer exposat, per tant, si les condicions no són favorables és recomanable continuar per la carretera o desfer el camí de pujada.
 |
| Més avall la neu es converteix en pluja |
Aquest sender ens condueix a la Palanca de la Borda de Pei, on retrobem el camí que hem fet de pujada. Aquí tenim dues opcions: o bé continuar per la vessant obaga fins a la Palanca de la Molina, o creuar el pont i prendre un ample camí a l'esquerre que ens porta entre bancals fins a la pista asfaltada, i davallar per la carretera fins a la Palanca de la Molina. Un cop allà, reprenem l'itinerari de pujada i desfem el camí dels Enamorats fins a arribar al Pont de la Farga, punt final de la ruta d'avui. Si hi ha neu i anem amb raquetes és recomanable la segona opció, en cas contrari, és preferible retornar pel camí del Pago, la vessant obaga.
 |
| El bosc de ribera i les netes aigües del riu de Sant Nicolau |
I aquí acabem la nostra visita a la part baixa de la vall de Sant Nicolau, que malgrat que les condicions meteorològiques no han estat les desitjades, si que hem pogut gaudir d'un indret que val la pena visitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita. Valorarem el teu comentari per incloure'l al blog.