Ascensió al Perdiguero per la vall de Lliterola

Perdiguero per la vall de Lliterola 

 

Ascensió al pic de Perdiguero pujant per l'ibonet de Lliterola

 i baixant per la coma de Perdiguero

 

Vall de Lliterola, massís de Perdiguero, vall de Benasc, 

La Ribagorça, Aragó, Pirineu central axial

Parc Natural Posets-Maladeta

 

     L'itinerari d'avui ens portarà a assolir un dels tres mils més alts dels Pirineus, el pic de Perdiguero, de 3.221 m. d'altitud i situat dins del Parc Natural del Posets-Maladeta.

El pic de Perdiguero dóna nom a aquest massís, situat a la serralada axial, al límit fronterer amb França i molt proper al massís de la Maladeta, al sud-est, i el del Posets, al sud-oest.

Aquest cim, conquerit per primera vegada l'any 1817 pel metge i botànic alemany Friedrich von Parrot acompanyat pel guia Pedro Barrau, és una gran mola de roca granítica modelada pel gel, d'aspecte inhòspit, que s'aixeca a la capçalera de la vall de Lliterola just a la divisòria d'aigües de la serralada pirinenca.

Panoràmica del Perdiguero des del Collado Ubago

 

Descripció de la ruta:

La ruta d'avui és una ascensió exigent físicament a un dels 3.000 's pirinencs més elevats de la serralada pirinenca, situat a la zona axial dels Pirineus centrals, a la comarca aragonesa de La Ribagorça i al límit fronterer amb la regió francesa de Midi-Pyrénées.

La ruta comença a la vall de Benasc i ascendeix per la vall de Lliterola fins a l'ibonet de Lliterola. Des d'allà, superant diversos llindars rocosos va a buscar la carena sud-est que ens conduirà sense complicacions al Hito E. del Perdiguero, a 3.171 m, i al pic de Perdiguero, a 3.221 m d'altitud.

El retorn el farem per la coma de Perdiguero i la collada de Perdigueret davallant cap a la cabana del Forcallo, on enllaçarem amb el camí de pujada tot fent una ruta circular per un dels paratges més bells i solitaris dels Pirineus centrals, eclipsat pels més freqüentats massissos del Posets i la Maladeta.

L'itinerari és circular i transcorre per terreny d'alta muntanya, tot superant un considerable desnivell i algun pas aeri a la cresta cimera però sense dificultat. Per superar algun dels ressalts de sobre l'ibonet de Lliterola caldrà ajudar-se amb les mans. En condicions estivals i bon temps, no presenta cap dificultat sempre que es tingui el nivell de preparació física i coneixements d'orientació suficients.

Fins a l'ibonet de Lliterola està senyalitzat amb diferents marques de pintura, i a partir d'allà i fins al cim se segueixen fites. El retorn per la coma de Perdiguero i el coll de Perdigueret, i el descens pel barranc de les Fites, tot i no està senyalitzat, és força evident.

Potser també t'interessa: 

• Parc Natural Posets-Maladeta

• 3000's 

Panoràmica dels pics de Malpàs i Bom des del cim del Perdiguero

Els punts forts de la ruta:

• El modelat glacial de la vall de Lliterola.

• Les vistes panoràmiques des del cim del Perdiguero.

• Els ibons i les últimes glaceres pirinenques.

Itinerari sobre mapa a escala de l'ING.

FITXA TÈCNICA

Tipus: ruta circular

Distància: 16,22 km

Desnivell: +/- 1.735 m

Dificultat: molt exigent. Itinerari molt exigent a causa de l'important esforç físic que cal realitzar per superar el notable desnivell i la distància del recorregut.
La ruta transcorre per terreny irregular d'alta muntanya, fora de sender traçat i sense senyalitzar, i amb algun tram de terreny caòtic, fets que comporten que no es pugui mantenir una regularitat en el ritme. Tot i no presentar dificultats tècniques remarcables en condicions estivals i sense neu, encara que en algun tram es fa necessari l'ús de les mans per progressar, cal superar alguns passos aeris i cal parar atenció en la progressió per l'aresta cimera, ja que existeix el risc que un mal pas pugui comportar una caiguda al buit. En cas de mala visibilitat, pot ser difícil orientar-se.

Temps aprox. (sense parades): 7 h

Altitud màxima: 3.221 m

Altitud mínima: 1.626 m

Punt d'inici i final: Des de Benasque continuem per la carretera A-139 direcció als Llanos de l'Hospital, i just passat el trencall dels Baños de Benasque i el barranc de Lliterola, trobem un cartell a mà esquerra que  indica l'inici del camí a l'ibonet de Lliterola. Hi ha lloc per aparcar a mà dreta de la carretera.

Època: Estiu i tardor.

Ens trobem en una zona d'alta muntanya on no és estrany un canvi de temps sobtat o fins i tot alguna nevada en ple estiu. La neu hi pot ser present fins a principis d'estiu. Amb presència de neu la dificultat de l'itinerari pot variar substancialment i s'ha de portar el material adequat a l'activitat.

Consultar el perill d'allaus i la previsió meteorològica.

Mapa recomanat: 

• Aneto - Maladeta, valles de Benasque i Barravés, 1:25.000 Editorial Alpina (2015-2016).

Observacions: recordeu que l'itinerari transcorre per terreny d'alta muntanya, i que en cas d'accident és difícil tenir cobertura de mòbil (no sempre és possible trucar el 112!). A l'estiu les tempestes hi són freqüents, i les temperatures poden arribar a ser properes o inferiors als 0 °C durant la nit.
En cas de mal temps tenim la cabana del Forcallo per aixoplugar-nos, però hem de tenir en compte que durant els mesos d'agost i setembre sol estar destinada exclusivament al pastor. La cabana està en bon estat, té places per unes 4 persones i aigua a prop, tot i que cal recordar que és una zona molt freqüentada pel bestiar.

Consultar sempre la previsió meteorològica.

Accés al punt d'inici: Des de Vic per la C-25 i continuant cap a Balaguer, Alfarràs, Benavarre, Graus i passant pel congost de Ventamillo fins a Benasque (3h30min i 287 km).

 Track de la ruta

Powered by Wikiloc

Perfil altitudinal

Perfil altitudinal realitzat amb el Compegps

 Subscriu-te al blog si t'interessa conèixer més rutes!

     Avui m'espera una jornada dura, però el dia s'aixeca serè i jo motivada. Començo l'itinerari just a peu de carretera, on un cartell m'indica el camí a la cabana de Lliterola, també anomenada del Forcallo. Una mica més enllà, un altre cartell del Govern d'Aragó m'informa de la dificultat del camí fins a l'ibonet de Lliterola seguint el mètode d'avaluació de dificultats MIDE, molt popular a Aragó.

Pujant cap al turonet de l'Amorriador.

Enfilo pel caminet que s'endinsa per un bosc de pi, boixos i algun grèvol, fins a una clariana amb un mur de pedra seca i les restes d'una cabana. A partir d'aquí  deixo enrere el bosc i m'enfilo pels herbassars ara secs i de tonalitats grogoses, cap al turonet de l'Amorriador. Curiosament, la roca aquí són esquistos i calcosquistos, tot el contrari del que em trobaré poc més endavant.


Segueixo dues franges de pintura verdes, i de tant en tant, trobo alguns cercles vermells, a vegades envoltats d'un cercle blau. Aquí tothom ha senyalitzat el camí al seu gust!

Passo una petita surgència on encara trobo florida una saxífraga típica de les fonts i els rierols, la saxífraga aizoide.

Saxífraga aizoide (Saxifraga aizoides) família de les Saxifragàcies.

Continuo guanyant altura quasi imperceptiblement, seguint pel camí fressat i apartant-me força del curs del barranc de Lliterola que queda a la meva dreta, i poc després ja veig al fons de la vall, a mà esquerra, la cabana del Forcallo o de Lliterola, envoltada per una gran pleta que encara verdeja.

La cabana del Forcallo o del Ubago de Lliterola.

Deixo el trencall de mà esquerra que em portaria a la cabana, i segueixo recte amunt, seguint les marques de pintura direcció NO i acostant-me al torrent de Lliterola.

El paisatge és extens i captivador, i els colors ocres de la tardor l'omplen d'una intensa lluminositat. Grans blocs de roca granítica apareixen aquí i allà, escampats sense cap ordre pels faldars herbosos.

Més amunt el pendent s'accentua, i arribo a un preciós salt d'aigua que davalla pels llindars rocosos del barranc sota la mirada de les dues agulles bessones de les Fites de Perdigueret retallades a ponent.

Salt d'aigua al barranc de Lliterola.

Superat aquest primer ressalt granític, el barranc forma un petit gorg d'aigües blaves que convida a banyar-s'hi, però estem a finals d'octubre i la temperatura tampoc és tan alta, a més, em queda molt camí per fer i el dia cada cop és més curt!

Fites de Perdigueret i gorg al barranc de Lliterola.

Remunto un fort pendent per superar una imponent barra rocosa que evito per l'esquerra, on es veuen els efectes de l'abrasió del gel sobre la roca en forma d'estries glacials.

Les estries glacials són incisions rectilínies, llargues i estretes, causades pel frec dels elements rocallosos inclosos dins la llengua de glaç de la glacera al fregar amb la superfície de la roca en el seu descens lent però imparable pendent avall.

Ressalts de roca polits pel gel.

M'endinso ara en una valleta pètria encaixonada entre ressalts de granit. Avanço per un tram força planer, deixant unes fites que s'enfilen per la dreta, i just després de superar un petit ressalt ajudant-me amb les mans, arribo a l'ibonet de Lliterola, encabit entre llindars rocosos.

Ibonet de Lliterola.

Les aigües blaves de l'estany ja estan cobertes per una fina capa de glaç, pel fet que aquest indret, al ser tan tancat, rep poques hores d'insolació, i en l'època en què ens trobem les temperatures nocturnes ja baixen per sota els 0 °C.

Tram amb fort pendent sobre l'ibonet de Lliterola.

Vorejo l'estany per l'esquerra orogràfica (la dreta en el sentit de la marxa), i segueixo direcció oest per una zona de grans blocs que cobreixen el curs d'aigua. No es veu clar per on superar aquest tram, però hi ha fites que marxen a l'esquerra, i uns punts de pintura vermella que finalment decideixo seguir.

Superant els ressalts granítics sobre l'ibonet.

Sembla que en comptes de seguir el camí que em marca el mapa, que creia que superava els ressalts pels pendents herbosos de l'esquerra per arribar al Collado Ubago, els punts vermells em condueixen a la zona més escarpada. Tot i això, decideixo continuar.

Collado Ubago.

Vaig superant ressalts ajudant-me alguns cops amb les mans i fent ziga-zagues guanyo altura ràpidament. De sobte m'adono que les marques de pintura ja no hi són, però continuo seguint fites que sense complicacions em porten a un greny força marcat que em permet atènyer la carena.

Arribant a la carena.

Assoleixo la carena força més amunt del Collado Ubago. Continuo per un pendent menys pronunciat en diagonal cap a la dreta, superant plaques granítiques i petits diedres i gaudint d'allò més amb l'ascensió.

Superant ressalts rocosos polits pel gel.

De tant en tant faig una parada per mirar enrere i contemplar aquest paisatge rocós de perfils esglaonats que durant milers d'anys la glacera va esculpir al seu gust.

És impressionant!

La vall de Lliterola des de sobre la balconada de l'ibonet.

Flanquejo en diagonal cap al nord per anar a buscar un tram menys inclinat que em permeti assolir la cresta. Prop dels 2.900 m. d'alçada topo amb una petita veta de roca esquistosa de tonalitats rogenques encaixada entre el blanc del mar de granit en què navego des de fa estona. Una mica més endavant, decideixo remuntar pendent amunt per un tram força dret de blocs grans i cantelluts, on algunes fites em guien pel camí més adient per assolir finalment la cresta cimera.

L'ibon Blanco de Lliterola i la cresta fronterera amb el Malpàs.

Mentre pujo, a la capçalera de la vall apareixen les aigües turqueses de l'ibon Blanco de Lliterola, que queda enclotat i envoltat de ressalts granítics polits pel gel.

Aquest tipus d'estany de sobreexcavació glacial i tancat per un llindar rocós s'anomena "ibon" en els Pirineus aragonesos.

Blocs granítics després de superar el tram més dret de l'ascensió.

Segueixo amunt, amb molta atenció, i confiant que el grup de muntanyencs que tinc per sobre meu no em tiraran cap pedra. Sortosament, també avancen amb molta precaució, i arribo sense entrebancs al fil de la cresta sud-est del pic de Perdiguero.

Restes de les glaceres de Lliterola i l'ibon Blanco sota els pics de Crabioules.

La cresta és ampla i no presenta dificultats, i avanço sense problemes per la llarga carena superant els blocs amb atenció, ja que tot i ser força grans alguns es mouen.

Muntanyencs ascendint els últims metres de la cresta Perdiguero.

Segueixo a certa distància el grup de tres muntanyencs, i em creuo amb una parella que ja va de baixada. Han dormit prop del coll Inferior de Lliterola després de crestejar uns quants tres mil i ara baixen amb cara de cansats però satisfets. Em confessen que les expectatives eren molt més altes i que volien fer 30 x 3.000 en 2 dies, però que quan han arribat al cim del Perdiguero el cansament els ha fet replantejar els plans i han decidit baixar. De totes maneres, Déu ni do! Han fet tota la cresta des del Navarro i el Rabadà passant pels Crabioules i fins al Perdiguero, això ja sumen bastants metres!

Tusse de Remuñe i pics de Rabadà, Navarro i Malpàs.

Jo no aspiro a tant, i en tinc prou en arribar al cim del Perdiguero i baixar sense fer-me mal. Avui el dia és radiant, com els darrers dies, i la temperatura força alta, de fet, d'ençà que m'ha començat a tocar el sol de bon matí que vaig en màniga curta!

Continuo remuntant la carena i més amunt comencen a aparèixer alguns claps de neu, que per sort i malgrat l'altitud, ja als 3.000 metres, no estan glaçats, a causa de les altes temperatures d'aquest final d'octubre.

Tram planer a la cresta cimera.

A mesura que vaig pujant els blocs van disminuint de mida i fan que la progressió sigui més fàcil i ràpida, i el pendent també va disminuint fins que arribo per terreny fàcil al Hito Este del Perdiguero, a 3.170 m d'altitud, que més que un cim només és una petita prominència a la cresta coronada per una fita.

Hito E del Perdiguero.

Continuo crestejant, seguint les passes dels tres muntanyencs, que cada cop tinc més a prop. Tot i que el llom és força ample i progressem sense dificultat, cal no badar, ja que d'una banda el vessant oest és inclinat i cobert de blocs, però de l'altra banda el vessant est, escarpat, cau sobre l'abisme.

Muntanyencs crestejant cap al Perdiguero.

Ja prop del cim, la cresta s'estreny i la sensació de buit fa que progressem amb compte. Però la carena es torna a eixamplar i arribo sense més entrebancs al punt més elevat de la carena, al cim del Perdiguero, a 3.221 m d'altitud, junt amb els tres muntanyencs valencians.

Arribant al cim del Perdiguero.

Al cim hi ha dos muntanyencs més, i després d'intercanviar quatre paraules, m'aparto del grup per gaudir del silenci i les impressionants vistes panoràmiques que m'ofereix aquest dia espectacular des d'aquesta talaia privilegiada. Suposo, que la dificultat d'accés i el caràcter inhòspit d'aquestes muntanyes és el que fan aquest indret tan bonic i especial.

Massís del Posets des del cim del Perdiguero.

Assaboreixo aquests instants de descans, contemplant les últimes glaceres dels Pirineus, declarades "Monumentos Naturales de los Glaciares Pirenaicos" i que constitueixen les glaceres més meridionals del continent europeu. Actualment però, per culpa del canvi climàtic, aquestes masses de gel estan en clar retrocés, de fet, les masses glacials que hi havia catalogades fa menys de 15 anys en el massís del Perdiguero (la de Lliterola i Remuñé), malauradament, ja es donen per extingides.

No m'entretinc gaire, faig un mos i després de acomiadar-me dels companys d'ascensió, començo a baixar. La baixada és llarga i el dia és curt, i tot i que són poc més de la una del migdia no vull que se mi faci fosc!

Poc després d'haver marxat del cim, em trobo un grup de tres catalans, i més enllà una parella amb un gos que ja m'he trobat a l'ibonet de Lliterola.

(L'home em retreu que el camí que li he ensenyat abans en el mapa "no és el que segueix el seu track?!") Ups, espero que no se li acabi la bateria del mòbil!.

Desfaig el camí de pujada amb precaució, trepitjant curosament els blocs, ja que una simple torçada de turmell, o una fractura, em podrien comportar greus problemes en aquest indret.

Davallant cap al Collado Ubago.

Davallo cap a la cota 2.900, i ja per terreny més amable arribo per la carena fins al Collado Ubago.

(Allà trobo una parella que pujaven fent un mos, i em comenten que per l'hora que és, és millor fer marxa enrere i deixar-ho per un altre dia).

Baixant cap a la vall d'Estós per la coma i pleta de Perdiguero.

Just al davant s'alça el cim agut del Perdigueret, una imponent agulla glacial o horn, modelada per l'abrasió del gel de les dues glaceres adjacents: la que davallava per la vall de Lliterola i la de la vall de Perdiguero.

El Perdigueret.

Els companys del cim m'han dit que ells havien pujat per la coma de Perdiguero, des de la vall d'Estós, i després de mirar-me el mapa, decideixo baixar per allà.

Flanquejant les imponents parets del vessant oest del Perdigueret.

Les fites em condueixen cap a sota de les parets del vessant oest del Perdigueret, i davallo seguint traces de camí i fites per l'extens estimball de roques despreses del Perdigueret.

Baixant per la tartera de la coma de Perdiguero.

La baixada es fa feixuga, i em pregunto com de penosa deu haver estat la pujada per aquest costat. M'alegro d'haver pujat per Lliterola!

Coma de Perdiguero i Fites de Perdigueret.

Retrobo els dos companys del cim, que al Collado Ubago m'han avançat, i que m'aconsellen que no baixi fins a la pleta de Perdiguero si el que vull és pujar cap al coll de Perdigueret.

Seguint els seus consells, a la cota 2.300, deixo les fites i ressegueixo cota flanquejant el pedregar cap a l'esquerra fins a la valleta que baixa de la collada i a continuació remunto per herbassars fins a l'evident coll de Perdigueret.

Coll de Perdigueret.

Just arribar-hi sorprenc un grup d'isards que fugen corrent cap a l'altre costat.

Isards al Collado de Perdigueret.

Em paro un moment per contemplar la impressionant vista del massís de la Maladeta que s'alça enfront, abans d'emprendre la baixada pel barranc de les Fites de Perdiguero.

Durant la baixada, contemplo els impressionants solcs que les allaus periòdiques han dibuixat al vessant de ponent del circ de Cregüeña i d'Alba. Tot el vessant que davalla de la Tuca de l'Acampament està plegat de profunds corredors d'allaus desproveïts de vegetació arbòria que donen fe del gran poder destructiu d'aquest fenomen natural força freqüent en aquesta zona de la vall de Benasc.

Impressionant panoràmica del massís de la Maladeta i el circ de Cregüeña.

 

Davallo seguint fites i per camí evident cap a una basseta, i continuo avall, ara sense fites, però per la dreta del barranc fins a aproximadament la cota 2.150, on faig una ziga-zaga i davallo per una feixa herbosa que em permet baixar sense dificultat cap al barranc. Creuo el barranc i continuo perdent altura per lloms herbosos fins a la pleta i la cabana del Forcallo.

Travesso la pleta on creixen les plantes nitròfiles amb abundància a causa del bestiar que hi pastura regularment, i després de traspassar el barranc de Lliterola per un pont de fusta i ascendir uns metres, enllaço amb el camí de pujada.

Ja arribant a la carretera retrobo els tres valencians que han decidit baixar per la vall de Lliterola, per on la baixada és molt més còmode, ja que un dels tres està molt cansat.

L'actitud de companyarisme d'aquests tres muntanyencs em sorprèn gratament, per ser cada cop menys freqüent en aquests temps que corren! M'ofereixo a portar-los fins al pàrquing de la vall d'Estós, cosa que m'agraeixen enormement, ja que són més de 6 quilòmetres per carretera asfaltada que un dels companys estava disposat a fer a peu pel seu amic!

I fins aquí la llarga i dura ascensió a aquest tres mil, que amb bon temps es deixa pujar sense gaires complicacions, però amb força esforç. Això si, les vistes panoràmiques des del cim són una bona recompensa!

 

Ascensió realitzada el 31 d'octubre de 2016.