Ruta circular al roc de Galliner, a la muntanya d'Alinyà

Itinerari circular a la muntanya d'Alinyà

Fígols i Alinyà, Alt Urgell

EIN Serres d'Odèn- Port del Comte

Prepirineus centrals

     L'itinerari d'avui és una ruta circular a l'Alt Urgell que ens descobrirà la part més occidental de la muntanya d'Alinyà, propietat de la Fundació Catalunya - La Pedrera. La ruta comença al poble d'Alinyà, pertanyent al municipi urgellenc de Fígols i Alinyà, i s'enfila fins a l'ermita i el castell de sant Ponç. Després de visitar el mirador dels Voltors, davalla cap a Perles seguint la rasa del Portell. A continuació puja cap al Coll i davalla cap a la vall de Canelles per tornar a enfilar-se pel pas del Grauet cap a la Masieta. Des d'allà s'ascendeix a l'impressionant roc de Galliner i es baixa cap al dolmen de coll Durau. L'itinerari continua cap al coll de Maçana i d'allà cap al coll de la Nou per baixar per la solana de Muntaner i retornar a Alinyà.

Panoràmica de la vall d'Alinyà

     Durant el recorregut descobrirem la complexa orografia de la vall d'Alinyà, constituïda per roques carbonatades, principalment calcàries, que formen un entramat laberíntic de parets verticals, crestes aèries, barrancs, avencs i forats. Aquest paisatge laberíntic és l'indret ideal perquè nombroses espècies, tant de flora com de fauna, hi hagin trobat l'hàbitat ideal. Però si hi ha una espècie de fauna que destaca a la vall d'Alinyà són els rapinyaires: el trencalòs, el voltor comú, l'aufrany, el voltor negre i l'àguila daurada que, si estem de sort, podrem veure volar sobre nostre en més d'una ocasió.

Vistes de l'Alt Urgell des del castell de sant Ponç

     La vall d'Alinyà, situada al cor del Prepirineu occidental català, entre la vall del Segre i els contraforts ponentins del massís del Port del Comte, és un indret singular per les seves característiques geogràfiques i la seva complexa orografia. Aquest fet, ha comporta un notable aïllament i el consegüent despoblament de la vall, fet que ha propiciat un hàbitat ideal pels rapinyaires i voltors que tenim al nostre territori.

Vall de Canelles camí al roc de Galliner

     La finca de la muntanya d'Alinyà és propietat de la Fundació Catalunya La Pedrera i té una extensió de 5.350 ha dins del municipi de Fígols i Alinyà a la comarca de l'Alt Urgell. L'objectiu de la fundació és protegir les espècies que hi viuen i propiciar la recerca i la investigació, a més, porta a terme diversos projectes entre ells la reintroducció del voltor negre. Aquesta finca forma part de l'Espai d'Interès Natural Serres d'Odèn - Port del Comte.

Potser també t'interessa:

• Alt Urgell
• Solsonès
• Prepirineu

Punts forts de la ruta:

• Els voltors de la vall d'Alinyà.
• La complexa orografia de l'indret.
• La flora i la fauna rupícola.
• La solitud de la vall d'Alinyà.

ITINERARI SOBRE MAPA

Itinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina

FITXA TÈCNICA

Tipus: ruta circular

Distància: 17,75 km

Desnivell: +/- 1321 m

Dificultat: molt exigent. La dificultat de la ruta es deu principalment a l'ascensió de la cresta del roc de Galliner, on cal ajudar-se de les mans per mantenir l'equilibri, i també al tram d'ascens al castell de sant Ponç, que està equipat amb graons metàl·lics (tant l'ascensió al Cap del roc de Galliner com la pujada al castell de sant Ponç es poden evitar). En alguna part de l'itinerari cal estar atents per no perdre la senyalització, a més, tot i que la distància i el desnivell a superar no suposen un esforç excepcional, també cal tenir-los en consideració. Itinerari amb alguns trams exposats i/o aeris.

Temps aprox. (sense parades): 6h10min

Altitud màxima: 1.632 m

Altitud mínima: 778 m

Punt d'inici: pàrquing a l'entrada d'Alinyà

Època: primavera, tardor i hivern (evitant les hores de més calor).

Observacions:

Cal portar suficient aigua per tot el recorregut.

Recomanacions:

• No és recomanable fer aquesta ruta en cas de temps insegur amb possibilitat de pluja i/o tempesta, ja que algun tram pot resultar força exposat si és moll i molt perillós en cas de tempesta.

• Respectem l'entorn i les espècies que viuen a la muntanya d'Alinyà. No deixem deixalles ni rastre de la nostra presència. I si us plau, allunyem-nos dels cursos d'aigua (estanys, rieres, fonts, etc.) per anar a cal senyor Roca!

Més info: Espai Fundació Catalunya-La Pedrera

Consulta la meteo

Mapa recomanat:

• Muntanya d'Alinyà - Escala 1:25.000 Editorial Alpina

Accés al punt d'inici: des d'Oliana agafem la C-14 en direcció a la Seu d'Urgell. Passem Coll de Nargó i al cap d'uns 2 km agafem el trencall a la dreta direcció a Fígols/Alinyà/Cambrils/St. Llorenç de Morunys. Passem el riu Segre i continuem per la L-401 en direcció a Alinyà/Cambrils. Passem el Perles i continuem pujant per una carretera estreta amb força revolts fins a Alinyà. Aparquem just a l'entrada del poble a mà esquerra. 33 min (28 km)

TRACK DE LA RUTA

Powered by Wikiloc

Descarrega't el track!

PERFIL ALTITUDINAL

Perfil altitudinal de l'itinerari realitzat amb el CompeGps

Subscriu-te al blog si t'interessa conèixer més rutes!

     Comenco el recorregut a l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble d'Alinyà. Passo per davant de l'església de sant Esteve d'Alinyà, on hi ha la Rectoria i el centre d'informació de visitants, i surto del poble seguint les indicacions cap a l'ermita de sant Ponç.

Sant Esteve d'Alinyà i la Rectoria

     L'església de sant Esteve d'Alinyà data del segle XII i va ser consagrada pel bisbe d'Urgell el 1075. És d'estil romànic i en destaquen les seves gruixudes parets de gairebé 2 metres de gruix, a més del campanar d'espadanya de dos ulls que s'alça sobre la façana. Al costat de l'església hi trobem l'edifici de la Rectoria, actual centre de visitants de la Muntanya d'Alinyà.

Passo pel costat d'uns horts i arribo al corral de cal Sastre, on trobo un rètol indicador. Deixo de banda el camí cap al coll de la Nou i roc Galliner que és per on tornaré, i segueixo per la pista cap a l'ermita de sant Ponç. La pista arriba fins a can Baile, i a partir d'aquí segueixo el camí de la dreta cap a la font del Gavatxó.

Falzia típica dels llocs on regalima aigua amb carbonat càlcic

El camí passa per sota d'una paret de pedra seca, enmig d'un bonic bosquet de roures amb la roca de Pena que s'aixeca a la meva esquena. Més endavant enllaço amb una pista on, a banda i banda, hi pastura un ramat de cavalls, i prenc un camí a la dreta que remunta entremig de la roureda per creuar de nou la pista al costat de les ruïnes del castell del Puit. Continuo pel corriol que em condueix a l'ermita de sant Ponç, enfilada en un collet.

Cavall pasturant a la roureda camí a sant Ponç

Les vistes des de l'ermita em permeten veure la part central de la vall d'Alinyà i els seus veïnats: Alinyà, Llobera i les Sorts, però no en tinc prou i decideixo enfilar-me pel camí equipat a les restes del castell de sant Ponç, encimbellat a dalt de la roca.

Tram equipat pujant al castell de sant Ponç

Restes del castell de sant Ponç

     El castell de sant Ponç accessible només des de l'ermita, es troba emmurallat per parets que cauen vertiginosos i domina tot l'entorn, amb àmplies panoràmiques a la muntanya d'Alinyà i Alinyà a l'est, i tota la complexa orografia de valls, muntanyes i parets que s'estén cap a l'oest i al nord: Perles, la serra de sant Joan, el roc Galliner i la roca Muntaner.

Ermita de sant Ponç i roc de Galliner i de Muntaner

Davallo amb atenció el tram equipat i retorno a l'ermita. Continuo per la pista, barrada al pas de vehicles, direcció al coll de Portell.

Camí al mirador dels Voltors

Al cap de res arribo al mirador dels Voltors. Aquest indret és ideal per observar aquests impressionants rapinyaires, ja que molt a prop hi ha un canyet, un punt artificial d'alimentació.

Llàstima que ara només puc observar tres de les quatre espècies que nidifiquen al Prepirineu, ja que l'últim voltor negre d'Alinyà va morir fa poc a mans d'un caçador furtiu. Em pregunto: quins van ser els motius per aquest fet, per mi incomprensible, quin mal li feia? O era només per demostrar que ell, un home amb una arma a la mà, era més que aquell inofensiu ocell?, no m'ho explico.

Malgrat això, si teniu la sort com jo, d'arribar d'hora en aquest indret, potser podeu gaudir del majestuós vol del trencalòs, que durant una curta estona va passejar-se pel damunt del meu cap, o dels voltors comuns, força freqüents a la zona, o del petit aufrany, que ja ha arribat de terres africanes.

El trencalòs (Gypaetus barbatus)

     El Prepirineu català és l'única regió d'Europa on nidifiquen i s'observen amb facilitat les quatre espècies de voltors que viuen a Europa: el voltor comú, el trencalòs, el voltor negre i l'aufrany.

Silueta del trencalòs (Gypaetus barbatus) en vol

Després d'aquest curt però molt envejat espectacle, començo la baixada cap a Perles amb moltes ganes! Baixo per un camí que em condueix per l'obaga de Portell fins a una cruïlla sota les imponents parets de la roca Muntaner.

Deixo el camí que segueix cap a coll de Portell, i giro a l'esquerra cap a Perles. El començament el corriol baixa un fort pendent fent llaçades, i després continua baixant més progressivament pel costat dret de la rasa de Portell. A la meva dreta, al capdamunt del vessant, s'aixequen unes boniques parets calcàries de tonalitats taronges, blaves i grises talment com si fossin escultures fetes per enormes gegants.

Parets calcàries sobre la rasa de Portell

Baixant per la rasa de Portell camí a Perles

Davallo per l'alzinar, embadalida per aquestes formes pètries, i perdo altura ràpidament entre romanís, garrics, savines i alzines.

Savina (Juniperus phoenicea) Cupressàcies

Més avall, el corriol passa per entre murs de pedra seca i ja al fons, veig el petit nucli de Perles.

Perles

Arribo a Perles per darrere de l'església de sant Romà de Perles, on hi ha una font i aprofito per reomplir d'aigua la contimplora comptant que, segurament, no en trobaré enlloc més.

Sant Romà de Perles

Deixo Perles enrere i enfilo cap al Coll, on els escaladors s'arrapen a les curtes però verticals parets d'aquest sector d'escalada.

Roca del Pont

Escaladors a Perles

Passo el Coll i m'endinso cap a la solitària vall de Canelles.

Roca dels Collars

Davallo per l'obaga de cal Penya amb la imponent paret del roc dels Collars enfront.

Cal Penya a la vall de Canelles

La vegetació d'aquesta obaga és principalment arbustiva, formada per boixos, ginebrons, corners i algun pi escadusser.

Corner (Amelanchier ovalis ) Rosàcies

Baixo seguint rastres de sender fins al clot de la Nidola per anar a travessar el riu de Canelles una mica més amunt de cal Penya. Més que un riu, és un petit torrent on a penes baixa aigua, tot i que un tros més avall, sota cal Penya, forma fins i tot un gorg.

Riu de Nidola o de Canelles

Pujo cap a la casa de cal Penya, ara en ruïnes, i just al petit collet del costat de la casa, tombo direcció nord per uns terrers margosos i poc herbats.

Serrats margosos camí al pas del Grauet

     El despoblament contemporani de la vall d'Alinyà és degut a les dificultats d'adaptació del model de vida tradicional de les àrees rurals de muntanya a les condicions socioeconòmiques que imperen actualment al país. Cal destacar que la vall d'Alinyà ha viscut en una situació de notable aïllament, ja que la primera carretera "moderna" no es va construir fins als anys quaranta. Actualment la població de la vall no supera les 150 persones, però havia arribat quasi als 900 habitants a finals del segle XIX.

Pujo pel llom seguint fites i rastres de sender direcció a Fígols i la Masieta. El corriol s'enfila vessant amunt, per terreny cada vegada més arbrat, cap a una marcada roca visible des de lluny anomenada el roc del Picot Petit o de l'Ou, depenent del mapa que ens mirem.

Roc de l'Ou o del Picot Petit

Arribo en aquest punt, i emprenc la pujada més forta que em condueix cap a l'únic punt factible per travessar la gran muralla calcària que s'estén enfront meu.

Pas del Grauet

De tant en tant, uns senyals de pintura grocs em senyalen que vaig per bon camí. Enfilo camí al pas del Grauet, passant per sota d'unes imponents i verticals parets, i sense cap dificultat atenyo el coll del Grauet.

Pas del Grauet

Continuo pel sender direcció nord fins a una cruïlla, poc marcada, on un rètol enganxat a la roca i uns senyals de pintura groga m'indiquen que aquí he de deixar el camí que segueix cap a Fígols, i girar a la dreta per pujar cap a la Masieta.

Rètol a la cruïlla de Fígols - la Masieta

Emprenc la forta pujada per terreny pedregós, seguint els rastres de sender i alguna fita. A partir d'aquest punt, ja no trobaré més senyals de pintura groga. El camí s'enfila fent ziga-zagues en direcció a l'est i em condueix just sobre el fil de la paret, des d'on gaudeixo d'unes impressionants i vertiginoses vistes sobre la vall de Canelles amb el poble de coll de Nargó al fons.

Vall de Canelles i coll de Nargó al fons

Ressegueixo una estona el fil de la paret i, més amunt, m'aparto de la timba per continuar pujant cap al nord per terreny desforestat poblat per un matollar de sabines, garrics i romanins. El cim del roc de Galliner em queda enfront, però sembla que no, i encara em queda molt per arribar-hi.

Roc de Galliner

El camí, molt pedregós, va planejant, guanyant altura a poc a poc, i voltant multitud de petites valls trencades per ressalts, sempre per terreny obert amb àmplies vistes.

Eriçó o cadira de pastor (Erinacea anthyllis) Papilionàcies

Finalment arribo a un collet on s'alcen les restes d'una petita edificació i, tot que sembla que ja he arribat, encara em queda un bon tros fins al roc de Galliner.

Restes de poblament camí a roc de Galliner

El camí continua cap a un bosquet infestat de processionària on diria que fins i tot els pins s'han mort. Aquí sorprenc un cabirol, que com jo, no s'esperava trobar ningú més en aquest indret tan solitari, i fuig sorprès cames ajudeu-me. Continuo amunt i arribo a la font de la Masieta, on uns abeuradors pel bestiar plens d'algues no em conviden a abeurar-me: per sort, encara em queda aigua.

Orquídia del gènere Orchis

Font de la Masieta

A partir d'aquí el camí desapareix, almenys jo no sé trobar-lo, i continuo cap a una gran clariana on abans s'hi cultivaven patates. Trobo un parell de clots de patates (també anomenades trumfes), uns petits forats sota terra fets amb pedra seca en forma d'orri que servien per guardar les patates.

Clot de trumfes

     El cultiu de la patata a la vall d'Alinyà fou un conreu tradicional de molta anomenada i molt sovint la producció més rendible. La varietat autòctona del bufet era, i és, molt apreciada pels consumidors. La situació de la vall, el sòl calcari i pedregós, l'altitud, el clima i la seva forma de cubeta tancada que fa es produeixin situacions d'inversió tèrmica amb reiterada presència de boira hivernal, la fan idònia pel conreu d'aquest tubercle. Durant molts anys, les patates que es plantaven a la Plana de Vic provenien de la vall d'Alinyà.

Prenent com a referència un cirerer florit que hi ha al bell mig de la clariana, tiro amunt en direcció al sud, sud-est, per enfilar-me a la cresta. Un cop a la carena, aèria i força estreta, continuo pel fil, seguint unes marques de pintura vermella i evitant els trams més exposats de l'estimball que s'obre a migdia per l'esquerra.

Antics cultius de patata

Tot i que en algun tram m'haig d'ajudar amb les mans per mantenir l'equilibri, la grimpada no té gaire més dificultat, això sí, és força llarga, molt aèria i un xic exposada, per tant, cal parar atenció i no badar.

Tram de grimpada a la cresta del roc de Galliner

Continuo pel fil de la cresta direcció est fins que arribo a un punt que crec que és el cim del roc Galliner (1.832 m), ja que a partir d'allà sembla que la carena perd altura.

Vista al port del Comte i a l'Alzina d'Alinyà des del roc de Galliner

Faig una merescuda parada i un bon mos, mentre una colla de voltors i una parella d'aufranys sobrevolen el meu cap.

Voltor comú (Gyps fulvus)

Des del cim les vistes són immillorables: al nord els Pirineus encara nevats; cap a llevant la serra del Cadí i el massís del Port del Comte; més al sud la muntanya de Cambrils i la serra de Turp; i cap a ponent el pantà d'Oliana i la serra de sant Joan.

La vall de Canelles i la serra de Sant Joan baixant del roc de Galliner

Després d'aquesta incomparable panoràmica començo la baixada retornant pel mateix camí, amb molt de compte desfaig el camí de la carena i davallo fins al cirerer. Des del cirerer baixo a buscar les restes de la Masieta i més avall enllaço amb el camí de la font.

Cirerer florit prop de la Masieta

Remunto en direcció nord cap a un petit coll. A partir d'aquí davallo uns metres fins a enllaçar amb la pista d'Alinyà a Fígols, que segueixo a la dreta, direcció est, en lleugera baixada. Passo per una bonica pineda de pi roig amb boix, i trobo un altre clot de patates just a la dreta de la pista.

     Els clots de les trumfes eren utilitzats per emmagatzemar in situ les patates, vora els camps de conreu, per tal que es conservessin en bones condicions a l'espera de la seva comercialització.

Al cap de poc arribo al coll Durau, i visito el dolmen de coll Durau situat a pocs metres del coll.

Coll Durau

Dolmen de coll Durau

     El dolmen de coll Durau, conegut popularment amb el nom de la Caixa dels Moros, és el testimoni més antic del poblament a la vall d'Alinyà. Aquesta construcció megalítica ens permet afirmar que entre l'edat del Neolític i les primeres edats dels metalls, la vall d'Alinyà era un indret ja habitat. Aquest sepulcre megalític està situat en l'antic camí que unia coll d'Ares amb Fígols i Organyà.

Antil·lis de muntanya (Anthyllis montana) Papilionàcies

Pineda de pi roig a l'obaga de Galliner

Retorno al coll i continuo baixant per la pista que perd altura pronunciadament entremig del bosc i sobre el barranc de Rocagelera, on a les parets de l'altre costat els voltors hi han fet niu.

Buitreres a les parets del barranc de Rocagelera

Arribo al coll de la Maçana amb el bonic arc que forma la roca de Pena just enfront. Deixo una pista a mà esquerra que va cap a la casa de la  Maçana, i un corriol a la dreta que marxa cap a un corral que queda sota el vessant de migjorn de la roca de Galliner, i continuo de dret per l'ample pista que en lleugera baixada em porta fins al coll de la Nou.

La singular formació de la roca de la Pena

I de sobte, el trencalòs passa volant ras per sobre el meu cap en direcció al roc de Muntaner.

El trencalòs (Gypaetus barbatus) sobrevolant la collada de la Nou

Amb les vistes del bonic nucli de l'Alzina d'Alinyà enfront, i aquesta última aparició de la jornada, deixo la pista i emprenc l'última baixada.

Agafo un corriol primer poc marcat, que segueix paral·lel per la dreta de la pista davallant direcció est fins a trobar una cruïlla amb un rètol. Aquí deixo el camí a la vall del Mig i giro a l'oest per tal de baixar tot seguint el sender, força més marcat, que davalla pel fort pendent entremig de la garriga de la solana d'Alinyà.

Aquest tram de camí sembla poc transitat i les argelagues que han invadit el corriol, m'esgarrapen les cames de valent. Arribo a un petit collet i baixo en direcció al sud-oest fent llaçades fins a trobar una portella on sembla que el camí queda tallat. Però no, la portella, tot i que no ho sembla, es pot obrir, i continuo fins a trobar una porta més gran. Aquí sí, el corriol gira sobtadament a la dreta i descendeix per la roureda fins a enllaçar amb el camí d'anada a la borda de cal Sastre.

Panoràmica de la vall d'Alinyà

A partir d'aquí ja només em queda retornar a Alinyà on acabo la llarga però profitosa jornada, molt satisfeta d'haver pogut conèixer aquest indret tan desconegut i singular de la nostra immensa geografia catalana.

Marxo pensant que ha pagat la pena la llarga jornada, i que segur que hi tornaré: m'han quedat molts racons per explorar.

Ruta realitzada a finals d'abril del 2017.