INDRETS AMAGATS
DE L'ALTA GARROTXA A L'ALT EMPORDÀ II
Una terra aspra, feréstega i salvatge: per perdre's i per descobrir
25 de desembre de 2014: de Sant Llorenç de Sous a Sant Ponç d'Albanyà
 |
| St. Llorenç de Sous |
De
bon matí visito sant Llorenç de Sous, antigament monestir benedictí. La
primera vegada que es té coneixença del monestir fou l'any 871, moment en
el qual era un petit monestir que depenia de sant Aniol d'Aguja. Ja al
segle XI esdevé un monestir benedictí important dins del Comtat de
Besalú, del qual rep donacions i privilegis. Durant els segles XI i XII
el monestir va gaudir d'una època de creixement en la qual es van
construir diferents estances per la comunitat que hi vivia: cuina,
dormitoris i altres estances que va culminar amb la construcció del claustre al
segle XIII.
 |
| Reconstrucció del claustre del segle XIII |
 |
| Absis de St. Llorenç de Sous |
L'església
del monestir s'emmarca en el romànic llombard, i se situa cap a mitjan
del segle XI. Al segle XIV comença l'època de decadència coincidint amb
la crisi econòmica general que patia el país, i que s'agreujà a
conseqüència dels terratrèmols que van afectar els Pirineus entre 1427 i
1429. Degut als sismes, bona part dels monestir i l'església es van
ensorrar, i hi va haver una important reducció de les rendes i dels
monjos.
 |
| Interior de l'església de St. Llorenç de Sous |
A finals del segle XVI, degut a una reforma de l'església
espanyola, passa a dependre de Sant Pere de Besalú. A partir de llavors,
desapareix la comunitat benedictina i es transforma en parròquia rural
sota el control de l'abat de Besalú. Cap al 1833, després de la
desamortització, la parròquia de Sous passa a dependre del Bisbat de
Girona. La parròquia es manté en funcionament fins el començament de la
Guerra Civil Espanyola, moment en el qual s'inicia un progressiu
abandonament i destrucció que durà fins als anys vuitanta, quan en va
començar la seva restauració.
 |
| Roca calcària nummulítica o Pedra de Girona |
Bona
part de la pedra que hi ha al monestir és roca calcària nummulítica de
la formació Girona, el mateix tipus de roca que trobem als cingles de
Tavertet, i que es troba també a la muntanya del Mont.
Al costat del monestir hi ha la Font dels Sous, amb aquesta inscripció d'un poema de Mossèn Cinto Verdaguer.
Pujo
amunt desfent el camí d'ahir al vespre. Arribo altre cop, però amb
més calma, a l'església de la Mare de Déu del Mont, situada en un
mirador privilegiat, a 1.124m. d'altitud.
 | ||
| El Canigó |
Des d'aquí es veu des de la
Plana olotina fins als Pirineus orientals, passant pel Massís del
Canigó, el Golf de Roses i l'Estany de Banyoles.
 |
| El mar Mediterrani des del Mont |
Deixo el cim a desgana, el sol del matí em dóna energia per entrar altre cop a l'obaga, direcció cap al nord. Entro dins l'Espai d'Interès Natural de l'Alta Garrotxa, de notable extensió i complexitat orogràfica, amb un relleu molt abrupte i sobre un substrat calcari on predominen les valls profundes envoltades de cingleres que fan honor al ser nom: les garrotxes són les terres aspres i de mala petja.
 |
| Vistes des del cim cap al Bassegoda i els Pirineus |
Continuo direcció nord, passant pel Pla de la Tomba i la Baga del Carig, on topo amb un ramat de cérvols, què sorprès fuig estrepitosament per entre la fageda. Agafo aigua a la font del Bac i m'afanyo per fugir de la fredor de l'obaga per escalfar-me al solet al Coll de les Canals del Carig.
 |
| Roure dels Capellans a la Baga del Carig |
 |
| Coll de les Canals del Carig |
Una
mica més endavant, arribant al coll de la Creu, em frego els ulls: què
és allò? un vaixell? Doncs si, com si estigués al.lucinant apareix un
vaixell embarrencat a l'Alta Garrotxa!
Profunds boscos dominats pels alzinars i les rouredes, esquitxats de petits llogarrets, masies i ermites, que em transporten a un passat llunyà on mines, places carboneres, conreus i ramaderia eren el mitjà de vida d'aquesta terra aspre i feréstega.
 |
| Cementiri de Lliurona |
A partir dels anys 60, aquesta àrea va patir una important despoblació degut a les dificultats per subsistir dels seus habitants: amb la pèrdua de valor del carbó com a combustible i les indústries de la vall del Fluvià que van atraure mà d'obra, la majoria de la població en va marxar.
Actualment
sembla que s'està invertint la tendència: amb la restauració d'algunes
masies per el turisme rural i l'ocupació d'alguns llogarrets com el de Lliurona, la zona recupera una mica de vida.
 |
| St. Andreu de Lliurona |
 |
| Portalada de St. Andreu de Lliurona |
Els
topònims d'aquesta zona descriuen perfectament el paisatge que ens
trobarem: l'Aulina Miradora, Aulina de les Tres Branques, Turó de Ca
n'Alzina, ... topònims que fan referència als extensos alzinars que
dominen el paisatge. D'altres
com el Puig dels Roures, Coma-de-roure, Puig del Rovirós fan referència
a les rouredes de roure martinenc que abunden en algunes vessants més
obagues, o els topònims referents a les fagedes com: Bac de la Faja,
Coll de Faja, Faig del Bac, a més d'altres referents a les pinedes,
principalment de pi roig, però també de pi blanc: Pi de Conques, Collet
de Pinell, etc.
 |
| Bruc d'hivern (Erica Multiflora) |
I
entremig d'aquests boscos i trobem algun que altre topònim referent a
altres espècies arbòries com: la Font de l'Arç, Clot de l'Auró, Pla
Perer... Tot i que menys extensos, també trobem alguns topònims que fan
referència a arbustos i herbes que podem trobar-hi, com: Falgars,
Jonqueres, Collet de Farigola, Coll de la Ginesta, Pla Ginestar, Serrat
del Boix, Puig dels Boixos, Collada d'Espinau o Pla Bruguer.
Com
no podria ser d'una altra manera, un relleu tant complex es ple de
topònims referents a les vessants assolellades i a les ombrívoles: Camps
del Bac, Baga del Carig, el Soler, Solans de Can Mas o Solana de Can
Sala, etc. i
al relleu abrupte ple de parets de roca, coves i baumes: Cingle de
Rocapastora, Cingles de Rocallonga , Lleixes de Can Lavall, Grau de la
Paradella, Balma de la Tossa, Cova de l'Orri, Ca n'Espluga o Costa Roja.
 |
| Extensos alzinars i cingleres |
 |
| Baixant cap a Albanyà |
 |
| La Muga |
 |
| St. Pere d'Albanyà |
 |
| Detall de la porta de St. Pere |
O els topònims que fan referència a les mines com: Puig de Can Menera, Mines de Can Menera. El Pla de la Teuleria devia ser un lloc dedicat a la fabricació de teules, i les Ferreries o Coll de Ferrerós denoten una important presencia de ferrers, així com el Molí de Can Sala o el Molí de Baix, de moliners.
Descanso una estona a la plaça de l'Església i faig el dinar de Nadal al costat de la font de l'Olla: quatre galetes i una mica de xocolata, un àpat ben diferent al que està fent la família que veig en el menjador de casa seva, però jo assaboreixu cada mossegada com si fos un exquisit banquet!
Per sort, i en previsió de no trobar aigua prop d'on vull dormir, omplu les dues ampolles que porto d'aigua. Decisió que al dia següent agraeixo més que mai al no trobar aigua fins a la tarda!
Continuo el camí. Torno a pujar vers al nord seguint les traces del GR11, entre una bonica pineda mediterrània i amb el sol que m'escalfa l'esquena.
 |
| Solans de Can Mas |
Arribo al Coll de Ferrerós i entro en l'ambient gèlid de l'obaga de la Serra de Sant Jordi. Continuo per pista una estona que se'm fa eterna, em fan mal els peus i vull descansar, però no puc parar, és tard i aviat es farà fosc. El mapa em diu que hi ha un ermita al Puig de Sant Ponç, i allà vull anar.
M'endinso a l'alzinar del Puig de Sant Ponç, esquivant romegueres i arítjols, i amb la poca llum que em resta arribo al cim. Aquí no hi ha cap ermita! Només un petit oratori dedicat a Sant Ponç.
Ja és fosc, m'estiro als peus de Sant Ponç, em faig una sopeta ben calenteta i cap a dins al sac, que fa molt fred!
 |
| Croquis sobre mapa de l'ICC a escala 1:25.000 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita. Valorarem el teu comentari per incloure'l al blog.