La Pica d'Estats, el pic Verdaguer i el Montcalm pel vessant francès
Vall de Vicdessos, Arieja, França
Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans
Ascensió a l'emblemàtica Pica d'Estats pel vessant francès. La Pica d'Estats, o Pique d'Estats, amb els seus 3.143 metres d'altitud, és el cim més alt de Catalunya. Està situada en el límit fronterer entre França i Espanya, entre les comarques del Pallars Sobirà i el departament francès de l'Arieja.
Aquesta és la ruta normal pel vessant francès, pujant des de l'Artigue pel refugi de Pinet. És un itinerari llarg i dur, molt exigent físicament pel notable desnivell a superar en una sola jornada, que el fa recomanable per excursionistes avesats a les llargues ascensions per terreny d'alta muntanya.
Vista de la Pica d'Estats des del Montcalm |
Aquesta itinerari ens permetrà ascendir a la Pica d'Estats (3.153 m) pel vessant francès, dominat per les boires i els exuberants boscos de l'Arieja. A més de la Pica, pujarem a dos 3.000's més: el pic Verdaguer (3.130 m) i el Montcalm (3.077 m), ja completament en territori francès. El marcat contrast paisatgístic entre el verd del fons de les valls i la roca nua de tonalitats ferruginoses dels cims culminants, la fan una ruta paisatgísticament molt atractiva i més tranquil·la que la ruta normal per vall Ferrera, molt més freqüentada.
Vistes del Certascan amb el Mont Valier al fons des del Montcalm |
El massís de la Pica d'Estats, ubicat al Pirineu axial, està format per un conjunt muntanyós amb cims que superen els tres mil metres d'altitud. Conegut per albergar el cim més alt del Pirineu Català: la Pica d'Estats, es troba al límit fronterer entre Catalunya i França i forma part de dos espais naturals protegits: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, al vessant meridional, i el Parc Natural Regionals dels Pirineu Ariejans, al vessant septentrional.
Contrast de colors camí a la Pica d'Estats |
Entre les muntanyes de més de tres mil metres que el formen hi trobem, a més de la Pica d'Estats (3.143 m), el pic Verdaguer (3.130 m), el pic de Montcalm (3.078 m), el pic de Sotllo (3.072 m), el pic Rodó de Canalbona (3.004 m), la punta Gabarró (3.114 m) i l'últim tres mil catalogat recentment com a 3000 oficial: el Cap de la Coma de Riufred (3.040 m).
Vistes de l'Arieja i el nord d'Andorra des del Montcalm |
La vall de Vicdessos és una bonica vall ariejana situada als peus de la Pica d'Estats i envoltada de muntanyes i boscos. La història d'aquesta vall està marcada per més de 2000 anys d'explotació antròpica, principalment dedicada a la mineria. El paisatge està notablement alterat per l'acció de l'home que, durant anys, ha tallat els boscos per obtenir carbó, el combustible utilitzat per alimentar els nombrosos forns metal·lúrgics de la vall. També l'intens pastoralisme va contribuir a fer desaparèixer els boscos de les parts més elevades de les valls.
Espectre de Brocken sobre l'estany d'Estats |
Aquesta notable explotació del bosc va comportar la pràctica desforestació del territori. Més tard, es va passar a la utilització de l'energia hidroelèctrica amb la consegüent construcció de nombroses preses d'aigua als estanys de muntanya i a la reforestació, no sempre encertada, de nombroses valls i muntanyes.
Tota aquesta explotació del territori ha portat al paisatge actual, que no és ni de bon tros, el que hi havia fa uns milers d'anys.
La vall de Vicdessos |
Punts forts de la ruta:
- El cim més alt de Catalunya
- La panoràmica de 360° des del cim
- El contrast paisatgístic entre els boscos i els cims
- L'ascensió a tres tres mils en una jornada
Potser també t'interessa:
ITINERARI SOBRE MAPA
Itinerari sobre mapa de l'Editorial IGN francès |
FITXA TÈCNICA
Tipus: ruta lineal
Distància: 19,34 km
Desnivell: +/- 2230 m
Dificultat: molt exigent, per la distància i el desnivell a superar. Itinerari d'alta muntanya per diferent tipologia de senders i/o camins, alguns no senyalitzats o difícils de seguir. Recorregut per terreny irregular, amb pendents pronunciats i algun pas on caldrà ajudar-se amb les mans per progressar i algun tram aeri, on un mal pas pot suposar una caiguda pel pendent o al buit. Hem de tenir en compte que, en cas de factors meteorològics adversos que no són infreqüents (boira), la dificultat d'orientació pot augmentar notablement malgrat que el camí estigui senyalitzat. Itinerari d'alta muntanya.
Temps aprox. (sense parades): 8.20 h
Altitud màxima: 3.143 m
Altitud mínima: 1.153 m
Punt d'inici: aparcament de l'Artigue, just passat la central hidroelèctrica (accés des de Tarascon - Vicdessos – Auzat - Marc – l'Artigue).
Època: estiu.
Observacions:
- Itinerari molt llarg, depenent de l'època de l'any, cal tenir en compte les hores de llum.
- No recomanable en cas de previsió de tempestes o forts vents.
- És força freqüent la presència de la boira, que redueix notablement la visibilitat i sol ser pixanera.
- Amb neu o gel, itinerari exposat a les allaus.
- Es pot fer nit al refugi de Pinet i dividir l'ascensió amb dues jornades.
Recomanacions:
- Respectem l'entorn i les espècies que viuen. No deixem deixalles ni rastre de la nostra presència. I sis plau, allunyem-nos dels cursos d'aigua (estanys, rieres, fonts, etc.) per anar a cal senyor Roca!
- Durant el recorregut hem de creuar diversos tancats de bestiar amb fil elèctric i manetes. Obriu i torneu a tancar les manetes. Si trobeu trams de fil elèctric sense maneta, passeu amb cura sense malmetre'l.
- Malgrat la presència de l'ós a la zona, és força improbable trobar-se'l. Sí que és freqüent trobar-se ramats de vaques i/o ovelles vigilats per gossos mastins.
Més info sobre l'ós
Més info sobre els gossos de protecció de ramats
Més info sobre el Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans
Consulta la meteo a la Pica d'Estats
Mapa recomanat:
- Pica d'Estats. Escala 1:25.000 Editorial Alpina 2015
- 2148OT VICDESSOS, PICA D'ESTATS, MONTCALM. Escala 1:25.000 Editorial IGN Francès
Accés al punt d'inici: des de Tarascon-sur-Ariège prenem la carretera D-8 en direcció Vicdessos/Auzat. Passem aquests dos pobles i continuem cap a Marc. Just passat Marc, deixem de banda el desviament cap a Solcem i continuem cap a l'Artigue. Just passat la central hidroelèctrica i abans d'un marcat revolt, trobem l'aparcament de l'Artigue. A prop hi ha una zona de taules i lavabos. A 34 min i 26 km des de Tarascon-sur-Ariège.
TRACK DE LA RUTA
Powered by Wikiloc
PERFIL ALTITUDINAL
Perfil altitudinal de l'itinerari |
DESCRIPCIÓ DE LA RUTA
Comencem a caminar a trenc d'alba, quan ja clareja a la vall de l'Artigue. Aquesta nit encara ha plovisquejat a estones i el terra està ben mullat, això que el temps deia que no ho faria. Sortim de l'aparcament de l'Artigue (1.165 m) i prenem el camí al refugi de Pinet.
Seguim les marques blanques i vermelles de l'itinerari transfronterer GRT 61 que porta a la Pica d'Estats i travessa cap a vall Ferrera pel port de Sotllo. El primer tram de camí el fem seguint el curs del riu de l'Artigue, passem pel costat d'una petita presa, deixem de banda el camí cap al port de l'Artigue (1.185 m) i, seguidament, travessem el torrent per un pont. Continuem uns centenars de metres arran de riu i, poc després, deixem de banda la desviació cap a la cascada de l'Artigue (1.230 m).
Bosc de Fontanals |
A partir d'aquí, ens enfilem per un vessant de fort pendent, tot fent llaçades per un camí ample enmig d'una bonica fageda. Malgrat que la temperatura és força fresca, la forta pujada i l'elevada humitat ens fa suar de valent.
Pugem sense parlar, sense fer parades, concentrats en el camí i en no perdre temps: ens queden al davant moltes hores i molts metres de desnivell que superar.
Més amunt deixem un camí que marxa a l'esquerra (1.465 m) i continuem pujant pel bosc. Finalment, a la cota 1650, el bosc comença a aclarir-se i deixa pas als matollars de neret i bruguerola. El fons de la vall de Vicdessos està cobert per les boires que es recargolen i s'arrapen als forts costers ariejans.
La Vall de Vicdessos coberta per la boira |
Continuem pujant entre neretars i arribem als orris de Pla Nouzere (1.670 m), on un ramat de vaques pastura tranquil·lament. Just en aquest petit planell surt a mà esquerra el camí a l'estany Sourd, que ignorem. El nostre sender gira gradualment cap al sud-oest i supera una petita graonada.
Flanquegem un parell de petits torrents guanyant alçada progressivament i enfilem cap a un contrafort rocallós (1.920 m). Des d'aquí, sota uns forts pendents herbosos i en una petita clotada en direcció a llevant, veiem l'estany Sourd i, al costat, una petita cabana envoltada per tres o quatre arbres.
El camí gira en direcció a migjorn i continuem ascendint entre pendents herbosos i matollars. La boira comença a fer-se més espessa i a partir dels 2.000 metres d'altitud ja no es veu més que a quatre passes. Arribem a l'estany de Pinet (2.220 m) amb molt poca visibilitat, a la nostra dreta s'alça com un fantasma el refugi de Pinet.
El refugi de Pinet entre boires |
Ens trobem un excursionista carregat com un burro que baixa. Només una trista ànima, malgrat que estem en temporada alta, suposo que per l'hora que és, les nou del matí, la gent que volia fer l'ascens al Montcalm i a la Pica ja han sortit, i alguns, al veure la boira, segurament encara són al refugi dubtant de si val la pena sortir o no. Confio en que més amunt la boira escamparà, la previsió meteorològica deia que feria bon temps i la visibilitat seria, bona? De moment no sembla pas que l'hagi encertat.
Contornegem l'estany de Pinet i continuem pujant enmig de la boira que cada cop es fa més espessa, si pot ser. Sort que el camí està ben traçat i ple de fites, sinó no seria tan fàcil seguir-lo. Superem uns replans de roques moltonades i comencem un llarg flanqueig ascendent per un pendent tarterós i força dret que ens endinsa a la ombrívola i enclotada valleta de Barz.
Pujant per la valleta de Barz |
No es veu res, ni el que hi ha a sota ni el que tenim per sobre. Passem un parell de barrancades, i més enllà una placa commemorativa d'un accidentat a muntanya (2.420m). Poc després sembla que la boira s'aprima i comença a esquinçar-se. De sobte, just a sota nostre, apareix la màgica visió de l'estany d'Estats, sota els forts pendents rogencs del cim dels Guins de l'Ase.
L'estany d'Estats |
El camí va girant en direcció est i comencem a remuntar un fort coster. Com per art de màgia, apareix reflexat sobre la boira un sorprenent espectre de Brocken. Que bonic tot plegat, el contrast del blanc i tèrbol de la boira amb el roig de la roca i el blau del cel.
El massís dels Tres Senyors envoltat per la boira |
Continuem guanyant alçada pel fort pendent i atenyem el petit estany de Montcalm, ja a la cota 2565.
Arribant a l'estany de Montcalm |
Aquí sembla que deixem les boires juganeres enrere i pugem cap a un món dominat pel rocam vermellós i el cel blau.
L'estany de Montcalm |
Enfilem en direcció sud-oest, superant uns ressalts esquistosos, sovint ajudant-nos amb les mans, i entre roques polides pel glaç guanyem alçada sense treva.
Xemeneia tombada sobre l'estany de Montcalm |
Superem una petita xemeneia tombada (2.580m) que ens condueix a una bonica zona de roques moltonades i tot seguit les fites ens menen a una portella (2.640m).
Grades esquistoses sota la mirada dels Guins de l'Ase |
Pujant cap al coll de la Cometa |
Girem en direcció sud-est i superem un tram de grades d'esquistos rojos i negres fins a un petit replà.
Vistes al massís dels Tres Senyors |
A continuació, el camí gira a migjorn i puja per un fort pendent tarterós fins a la cota 2770. Continuem guanyant altitud per un tram més planer i arribem a un petit estany gelat (2.880m). Des d'aquí ja podem veure el nostre objectiu: la Pica d'Estats i el pic Verdaguer.
L'estany gelat arribant al coll de la Cometa |
Voregem l'estanyet per la dreta i arribem al coll de la Cometa, a 2.900 metres d'altitud. Des d'aquí ja veiem la processó de gent que s'enfila cap a la Pica, és evident que la màgia d'aquest cim és inesgotable.
Traspassem el coll i enllacem amb el camí que ve de port de Sotllo. El seguim uns pocs metres i en comptes d'anar cap al coll de Riufred, abandonem el camí (2.920m) i pugem directes cap a la Pica d'Estats. Remuntem pel rocam i enllacem a la cota 3.040 amb el via normal.
Ascendim els últims metres per camí molt fresat fins al coll (3.107 m) que separa el pic Verdaguer i la Pica d'Estats. Des d'aquest punt s'obre una impressionant vista cap a la banda de migdia, amb els blaus dels estanys de Sotllo i Estats que contrasten notablement amb el vermell de la roca ferruginosa que els envolta.
Vistes a l'estany d'Estats i de Sotllo |
Emprenem l'últim tram de pujada grimpant per terreny fàcil fins a assolir el nostre primer tres-mil d'avui: la Pica d'Estats, a 3.143 metres d'altitud, el punt més alt de Catalunya.
Cim de la Pica d'Estats |
El Montcalm des de la Pica d'Estats |
El cel s'ha anat cobrint de núvols alts i entre les boires del fons de les valls i aquest llençol de cirrus, les muntanyes ariejanes sorgeixen com illots envoltats per un mar de núvols.
El cim del Verdaguer des de la Pica |
No ens estem gaire temps en aquest cim, la multitud de gent que hi ha, i el fet que no és un cim gaire ample, fa que ens hi estiguem el temps just per fer quatre fotos.
L'Arieja sota la boira des de la Pica d'Estats |
Davallem cap al coll i enfilem cap al nostre segon tres-mil de la jornada: el pic Verdaguer, de 3.130 metres d'altitud. Des d'aquest cimal, en un esperó rocós de més avall, observem un petit ramat d'ungulats, segurament els hercs que el Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans va alliberar fa uns cinc anys.
La Pica d'Estats des del Verdaguer |
L'herc, la cabra salvatge dels Pirineus, va extingir-se als Pirineus a principis del segle XX per la pressió cinegètica. El Parc francès, amb col·laboració amb el Parc Natural de l'Alt Pirineu, va començar la seva reintroducció fa poc més de cinc anys amb l'alliberament al vessant francès de 95 exemplars. Sembla que l'espècie s'ha adaptat força bé, s'ha reproduït i ara ja es troba al Pallars Sobirà.
Camí al Montcalm |
Descendim del Verdaguer i davallem cap al coll de Riufred (2.980m). Aquí em despedeixo dels meus companys de ruta que marxen cap al port de Sotllo i el vessant català, i enfilo el camí cap al Montcalm. Sense cap dificultat arribo al cim del tercer tres mil de la jornada: el Montcalm, de 3.077 metres d'altitud, el tres mil més oriental dels Pirineus.
El cim del Montcalm (3.077 m) |
Aquí sí que es respira tranquil·litat. Només uns quants excursionistes assoleixen aquest cim dels centenars que cada dia pugen a la Pica d'Estats. Per sort, en aquest mirador excepcional, puc gaudir de la tranquil·litat, el silenci i la solitud de l'alta muntanya que tant m'agrada.
Cerasti pirinenc (Cerastium pyrenaicum) |
Passo força estona contemplant les vistes que m'ofereix aquesta talaia privilegiada sobre les muntanyes del voltant. Al sud-est s'alcen les muntanyes andorranes, amb el Medacorba, el pic dels Lavans, Racofred, Comapedrosa i més al nord, el Tristaina i el pic de l'Estany Forcat i el Malcaràs que s'alcen sobre la vall de Solcem. Al nord, un xic apartat de la carena axial pirinenca i treient el cap per sobre la boira, apareix el massís granític dels Tres Senyors. Al nord-oest sobresurt la silueta inconfusible del Mont Valier, i més a ponent destaca el contrast dels granits i els esquistos al pic de Certascan, amb l'estany de Certascan, i darrere seu s'endevina la carena que l'uneix amb el Montroig. Més enllà, cap al sud-oest, la zona d'Aigüestortes, i fins i tot es pot veure el massís de la Maladeta. Al sud, just a tocar, s'aixeca la Punta Gabarró, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.
El Sotllo i els estanys de la cometa d'Estats |
Espectacular, m'hi quedaria hores contemplant l'horitzó i la multitud de cims que s'endevinen. L'esforç ha valgut la pena.
El cap de la Coma de Riufred baixant del Montcalm |
Després de fer un mos, començo la llarga baixada cap a la vall de l'Artigue. Davallo amb vista al pic de Sotllo, el pic Verdaguer, la Pica, la punta Gabarró, i l'últim tres mil de la zona que s'ha afegit a la llista oficial dels tres mils, just a tocar del coll i que quedarà pendent per una altra ocasió: el Cap de la Coma de Riufred (3.040 m).
Canal de Riufred des del coll |
Arribo al coll de Riufred, i després d'una mirada a la captivadora i dreta canal de Riufred, tombo cap al vessant de ponent i descendeixo pel camí traçat i força inclinat que em portaria al port de Sotllo. Quan jo baixo, un nombrós grup de gent encara puja, les cares ho diuen tot: van rebentats, i això que encara els hi queda la baixada!
Baixant cap a la cometa d'Estats |
Baixo un centenar de metres i abandono el camí al port de Sotllo per enfilar cap al coll de la Cometa. Deixo enrere les corrues de gent i davallo pel vessant occità, molt menys concorregut.
Estany gelat sota el coll de la Cometa |
Desfaig el camí d'aquest matí amb la lleugeresa de qui sap que ja té bona part de la feina feta, però tenint ben present que encara m'espera un llarg camí de baixada.
Roques esquistoses polides per les glaceres |
Davallo per ressalts de roca polida i esgarrapada pel glaç i atenyo al petit estany de Montcalm.
Crespinell de congestera (Sedum candollei) |
Sembla que de nou deixaré enrere l'escalfor del solet per endinsar-me a la humida boira.
Baixant cap a l'estany de Montcalm |
Efectivament, uns metres més avall de l'estany de Montcalm i sobre l'estany d'Estats, la boira m'engoleix. Ara però, és més humida que abans, i més espessa. La boira pixanera de l'Arieja, com la trobava a faltar!
Baixant cap a la cometa de Barz |
Flanquejo el vessant tarterós de la cometa de Barz, de nou sense veure un burro a quatre passes, i seguidament arribo a l'estany i al refugi de Pinet, invisible entre la boira, on només algunes veus delaten la seva presència.
Continuo baixant seguint les marques del GR i em trobo alguns excursionistes molls com ànecs que pugen cap al refugi.
Excursionistes camí al refugi de Pinet |
Arribo als orris del Pla de Nouzere i davallo per endinsar-me a la jove fageda del bosc de Fontanals. Arribo al fons de la vall de l'Artigue, i ja per sota l'espessa capa de boira, desfaig els últims metres arran de riu cap al pàrquing de l'Artigue, on arribo deu hores després d'haver sortit. Em dóna la benvinguda una agradable ullada de sol que ha esquinçat el mantell de boira.
Arribant a l'aparcament de l'Artigue |
Ara ja puc dir que he fet la Pica per la ruta de Pinet, i no sé si és pel paisatge, per la boira, o perquè és més tranquil.la que per la vall Ferrera, però m'ha agradat molt més.
La pròxima vegada per la ruta Verdaguer?
La petjada del glaç |
Ruta realitzada a mitjans d'agost de 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita. Valorarem el teu comentari per incloure'l al blog.